És l’inici d’una recessió mundial?

El 2016 ha tingut un inici convuls des del punt de vista econòmic. El món experimenta una frenada en el creixement i els mercats financers estan sotmesos a grans turbulències. Les borses han sofert pèrdues considerables que estan afectant principalment la banca.

Els inversors comencen a tenir pànic que aquests siguin els signes del començament d’una recessió econòmica. Quins són els indicis que alimenten la por? N’hi ha diversos. Tot va començar amb la frenada del creixement econòmic de la Xina, causada pel canvi del seu model econòmic i per la baixada del preu del petroli i de les matèries primeres. El resultat és que s’han vist afectats els països que exportaven a la Xina, com ara els del Sud-est Asiàtic (Japó, Corea del Sud) i Austràlia, així com els països exportadors de petroli (com Veneçuela i l’Aràbia Saudita) i de matèries primeres amb una davallada considerable dels seus ingressos comercials.

A les qüestions anteriors s’hi han d’afegir altres problemes. Un és la crisi dels països emergents, que pateixen greus problemes estructurals. La caiguda de les divises enfront del dòlar ha incrementat el cost dels préstecs (molts dels quals en dòlars), i ha frenat les inversions per als anys venidors. La situació és greu al Brasil i també a Rússia, que està en recessió pel descens del preu del petroli i les sancions occidentals. Alhora, l’Índia s’està desaccelerant, ja que no ha sabut atraure els fluxos d’inversió que abans anaven a la Xina, ni aprofitar la caiguda del cost de les matèries primeres que importa.

Pel que fa als països occidentals, les perspectives tampoc són gaire esperançadores. El Fons Monetari Internacional (FMI) ha rebaixat la taxa de creixement dels EUA per al 2016 del 3,3% al 2,6%. Segons el servei d’estudis del BBVA, els EUA tenen un 25% de probabilitats d’entrar en recessió en els propers mesos per la caiguda de la producció industrial, el tràfic de mercaderies i els beneficis empresarials. Alemanya està patint una davallada de la seva producció manufacturera pel descens de la demanda de béns d’equip provinent dels països emergents.

En conseqüència, la Comissió Europea ha reduït la taxa de creixement per a l’economia europea a l’1,7% (una dècima menys que al mes de novembre) i l’FMI ha rebaixat el creixement de l’economia mundial d’enguany a una taxa del 3,4%, si bé l’abril de l’any passat l’havia estimat en un 3,8%.

Tot això genera molta desconfiança en els mercats financers i en els inversors, que han agafat por. Les caigudes de la borsa han afectat principalment la banca, ja que els inversors no confien que el sistema financer pugui resistir una possible recessió mundial, com va passar en la crisi del 2008. I, alhora, es comença a dubtar de la situació econòmica d’alguns bancs, com per exemple d’un de tan significatiu com el Deutsche Bank. Per aquest motiu, els inversors europeus busquen refugi en l’or i el franc suís, i els asiàtics en el ien. A més, els inversors tampoc confien en les polítiques monetàries dels bancs centrals. Les polítiques expansives que han dut a terme han alimentat els mercats financers que es van disparar, però això s’ha acabat i hi ha por que esclatin les bombolles d’accions que s’han creat.

Tot això contribueix al risc de recessió si dura massa, i si s’entra en recessió el quid de la qüestió és què faran aquests bancs amb uns tipus d’interès i inflació per terra.

Les polítiques monetàries expansives han portat a fer que els bancs acumulessin la liquiditat en forma de reserves en comptes de prestar-la. El que necessiten els bancs és capital. Per aquesta raó, una possible mesura a prendre pel Banc Central Europeu hauria de ser la compra d’actius.

El que sembla que hauria de quedar clar és que la combinació d’una política monetària expansiva i un deute públic cada vegada més alt (s’ha reduït el deute privat però l’endeutament global s’ha incrementat per l’augment del públic) no funciona, com s’ha vist al Japó. Per tant, no se sap segur si s’entrarà en recessió, però sí que l’economia podria situar-se en un escenari d’estancament secular.

Per acabar, cal fer una breu referència al cas específic de l’economia espanyola. Fins ara, els indicadors de l’economia real mostren increments en les taxes de creixement i disminució de les de l’atur, malgrat que els mercats financers han patit les caigudes de les borses i de les accions dels bancs. Però cal preguntar-se si l’economia real i els mercats financers poden divergir gaire temps, i si la incertesa política no acabarà afectant l’economia. De moment, els nostres polítics no semblen preocupats per la situació econòmica. Que no torni a passar com en la crisi del 2008, quan el govern de Zapatero, creient que Espanya era un oasi enmig de les turbulències mundials, va reaccionar tard.