Publicitat
Publicitat

La mateixa cançó enfadosa

El ministre Montoro ha anunciat recentment que després de les eleccions locals i autonòmiques del 24 de maig donarà pas a la reforma del finançament autonòmic. Segons la legislació actual, el sistema de finançament de les autonomies s’ha de revisar cada cinc anys. El sistema actual va entrar en vigor el 2009, per tant el 2014 ja s’hauria d’haver aplicat la reforma. La manca de recursos per la crisi econòmica ha estat una de les raons que el govern espanyol ha esgrimit per no emprendre-la, però el fet de voler evitar disputes territorials entre els barons del PP abans de les eleccions també ha ajornat la reforma. Segons el ministre, la recuperació econòmica fa ara possible abordar la dita reforma.

¿Cap on hauria d’encaminar-se el nou sistema de finançament? Si s’examinen les propostes dels experts i dels polítics es pot constatar que es volen solucionar els mateixos problemes que en reformes passades. Ja n’he viscut moltes i les qüestions a resoldre són sempre les mateixes.

És cert que el model de finançament autonòmic actual no és el mateix de fa vint anys. Seria injust dir que no hi ha hagut certs avenços, per exemple, en la descentralització d’impostos, però a la pràctica han estat més formals que reals i l’essència de la problemàtica del finançament de les comunitats autònomes persisteix reforma rere reforma.

¿Quins són, doncs, els problemes que experts i polítics exposen? Els més rellevants són: insuficiència financera, manca d’autonomia tributària, càlcul deficient de les necessitats de despesa i de la capacitat fiscal de les autonomies, mala redistribució dels recursos i coordinació institucional deficient.

No tothom posa el mateix èmfasi en les diferents qüestions enumerades. Això depèn dels interessos territorials que defensa cadascú. Per a les autonomies més ben tractades en termes de recursos per càpita per l’actual sistema de finançament, la prioritat és conservar l’ statu quo i, en segon lloc, mirar d’aconseguir més recursos. Moltes d’aquestes autonomies no busquen l’increment de recursos mitjançant l’assumpció de més responsabilitat fiscal (és a dir, assolint més capacitat normativa per establir i regular impostos), sinó en forma de percebre més transferències de l’Estat. Així, busquen criteris de repartiment de les transferències que les beneficiïn, sobretot introduint variables favorables en el càlcul de les necessitats de despesa.

En canvi, les comunitats autònomes tradicionalment més mal tractades, com Catalunya, posen l’èmfasi en el sistema de redistribució territorial de recursos, intentant introduir criteris d’equitat territorial que no donin lloc a resultats arbitraris, com passa ara. Els governs de Catalunya han denunciat reiteradament que la redistribució de recursos aplicada provoca que les autonomies amb més nivell de renda acabin gaudint de menys recursos per càpita que les que tenen nivells més baixos. No obstant això, les propostes fetes des de Catalunya per aconseguir una millor distribució dels recursos sempre han estat poc acceptades, fins i tot quan s’ha demanat l’assumpció de més responsabilitat fiscal, tant normativa com de gestió tributària. És legítim que cada autonomia defensi els seus interessos; però, malgrat que hi ha interessos contraposats entre elles, sempre s’aconsegueix unanimitat per impedir una millora substancial del finançament de Catalunya.

En el debat de la reforma sentirem frases com la que el ministre Montoro ja ha dit: “Hi haurà un finançament autonòmic que garanteixi la igualtat dels ciutadans en l’accés dels serveis públics”. Frases com aquesta es diuen en cada reforma. Aquí el problema és que el concepte d’igualtat que defensen no és el nostre, ja que sempre acaba perjudicant Catalunya.

En conseqüència, en aquesta nova reforma sentirem la cançó enfadosa de sempre. Alguns dels lectors més joves potser desconeixen què vol dir l’expressió cançó enfadosa : s’utilitza per referir-se a una cosa que no acaba mai, que es repeteix contínuament i acaba irritant les persones que l’escolten.

Els governs de Catalunya tradicionalment han liderat les reformes del finançament autonòmic presentant propostes de canvi i millora. No obstant, aquesta vegada no és així. Crec que es molt correcta la posició del govern català, ja que actualment el seu interès ha de ser aconseguir tenir la Hisenda d’un estat independent. Això no vol dir que no hagi de participar en les negociacions per a la reforma i intentar aconseguir més recursos per a Catalunya, ja que en el fons del que es tracta és de recuperar part dels impostos que els catalans paguem a l’Estat. Recuperar uns recursos que són nostres i s’han originat a Catalunya.

A nivell acadèmic, he dedicat molt temps a l’estudi del finançament autonòmic, però aquesta vegada em fa intel·lectualment molta mandra participar en el debat de la reforma. De fet, ja he refusat participar en algun acte acadèmic sobre aquesta qüestió. Crec que intel·lectualment ja he desconnectat de l’estat espanyol.

Riure, malgrat tot