Ja estem en plena campanya de la declaració de l’IRPF. És l’impost més important des del punt de vista recaptatori, amb un rendiment que representa quasi una quarta part dels ingressos impositius del sector públic espanyol. Així mateix, és un instrument per portar a terme polítiques redistributives.
A més a més, l’IRPF és un dels impostos més perceptibles per a la ciutadania. Tothom és conscient que el paga. Per això, els ciutadans es pregunten si paguen massa o poc per l’impost, o si la distribució de la seva càrrega és justa. Qui paga l’impost? De quins col·lectius surt el gruix dels ingressos que recapta?
Segons dades de l’IRPF del 2010, el 82,4% dels ingressos que formen la seva base imposable provenen de rendes salarials. Els ingressos que segueixen per la seva importància quantitativa són els que vénen de les rendes del capital (mobiliari i immobiliari), però ja només representen el 6,9%. Les rendes derivades de les activitats econòmiques assoleixen el 6,2%. La resta de fonts d’ingressos que constitueixen la base imposable tenen un pes molt més residual. Així doncs, la recaptació de l’IRPF deriva bàsicament del gravamen de les rendes salarials, és a dir, del treball.
Les rendes baixes i mitjanes són les que majoritàriament declaren haver percebut rendes salarials, que representen més del 80% de la seva renda declarada. En canvi, el pes relatiu de les rendes salarials és més baix per a les rendes altes (per sota del 60% de la renda declarada), en les quals agafen importància les rendes provinents del capital mobiliari, activitats econòmiques o guanys patrimonials. En aquesta pauta, que sembla lògica, hi ha una excepció. És la de les rendes d’activitats econòmiques que declaren per mòduls, és a dir, que no declaren els beneficis reals obtinguts, sinó que se’n fa una estimació basant-se en signes externs (per exemple: nombre d’assalariats del negoci, potencia elèctrica instal·lada, etc.) Paradoxalment, allà on tenen més pes específic aquestes rendes és en bases imposables baixes, entre 6.000 i 24.000 euros de renda anual. Això vol dir que el sistema de mòduls subestima el benefici real dels negocis, cosa que constitueix una clara injustícia en relació a les rendes salarials que no tenen manera d’eludir l’impost. Per tant, seria necessari que una futura reforma de l’IRPF corregís aquest problema i eliminés la situació privilegiada de què gaudeixen aquestes rendes.
Una altra característica de l’IRPF és que aplica un tipus impositiu marginal màxim dels més alts de la Unió Europea. Se situa entre el 51,5% de la Comunitat de Madrid i el 56% de Catalunya, Astúries i Andalusia. Cal recordar que l’IRPF és un impost estatal compartit amb les autonomies, que poden incrementar o abaixar la tarifa. El recent informe Lagares sobre reforma tributària proposa reduir el tipus marginal màxim i, per compensar els possibles efectes redistributius, recomana també abaixar el tipus del primer tram de la tarifa (el de la renda més baixa). Així mateix, per compensar els efectes recaptatoris d’aquestes mesures, recomana disminuir les exempcions i deduccions de l’impost.
És cert que els tipus marginals molt alts incentiven les rendes altes a eludir l’impost, per exemple, mitjançant la creació de societats que tributen a un tipus més baix en l’impost sobre la renda de les societats, i amb altres pràctiques de planificació fiscal. No obstant, també és cert que a una part important d’aquestes rendes no se’ls aplica la tarifa general, ja que provenen de rendes del capital o de guanys patrimonials que estan gravats a una tarifa molt més avantatjosa.
Les mesures proposades per l’informe Lagares poden tenir efectes rellevants sobre l’equitat. Les rendes mitjanes i mitjanes-baixes es poden veure afectades negativament per la disminució de deduccions, alhora que no es beneficiarien de la rebaixa de la tarifa, que només afectaria les rendes més baixes i més altes. La qüestió és que rebaixar el tipus de l’impost per a aquestes últimes té uns efectes recaptatoris que, per la seva importància quantitativa, són inferiors a rebaixar el tipus de les rendes mitjanes, ja que concentren la majoria de declarants i generen el gruix dels ingressos recaptats per l’IRPF. Així, el gravamen de les rendes compreses entre 18.000 i 42.000 euros anuals genera el 43,2% de la recaptació, i el de les rendes entre 42.000 i 120.000 euros, el 34,9%. En canvi, de les inferiors a 18.000 euros només en deriva el 7,8% de la recaptació, i de les superiors a 120.000 euros, el 14,7%.
En conseqüència, les rendes mitjanes són les que surten sempre menys beneficiades o més perjudicades de les reformes, però alhora són les que generen el gruix dels ingressos de l’impost i les que no el poden eludir de cap manera, perquè són rendes salarials sotmeses al control de l’administració tributària. Són aquestes les que realment paguen l’IRPF.
