Actualment les agències de ràting qualifiquen el deute de Catalunya més o menys de bo porqueria. Això fa que alguns diguin que la independència portaria a una situació de col·lapse financer per a la Generalitat, ja que no trobaríem qui ens deixés diners, a més d’haver d’assumir una part del deute actual de l’estat espanyol. En aquest últim cas, però, cal dir que només l’hauríem d’assumir si hi hagués negociació i pacte amb el govern espanyol.
Davant d’aquesta argumentació, el que primer s’ha de dir és que la raó bàsica de la baixa qualificació del deute actual de la Generalitat s’ha de buscar en el seu sistema de finançament, que comporta una total dependència de l’Estat i no li proporciona liquiditat ni recursos suficients.
La Generalitat és completament dependent de les transferències de recursos que li fa l’Estat, ja que, malgrat que tingui cedits el rendiment d’impostos estatals, entre ells part dels ingressos generats pels grans impostos (50% de l’IRPF, 50% de l’IVA i 58% dels impostos especials), aquests impostos estan gestionats per l’Agència Estatal d’Administració Tributària i, per tant, s’han de traspassar periòdicament els recursos a la Generalitat. Del total d’ingressos tributaris de què disposa la Generalitat, només al voltant del 10% provenen d’impostos que la Generalitat administra i gestiona. El fet que la Generalitat s’hagi de refiar dels recursos impositius que li passa l’Estat i no els recapti i gestioni ella mateixa ocasiona que les agències de ràting la considerin poc solvent, malgrat que té una capacitat fiscal alta per generar ingressos gràcies al seu nivell de renda i riquesa.
L’informe sobre la viabilitat fiscal i financera d’una Catalunya independent elaborat pel Consell Assessor per a la Transició Nacional estima que si el 2011 Catalunya hagués sigut un estat independent hauria ingressat 45.317 milions d’euros addicionals (incloent-hi els ingressos per cotitzacions socials), que corresponen als recursos que ara paguem a l’administració estatal. Si obviem els ingressos per cotitzacions socials, que representen uns 25.000 milions d’euros, amb aquests recursos addicionals la Generalitat multiplicaria per 2,5 els seus ingressos tributaris actuals.
A més a més, la independència suposaria la desaparició del dèficit fiscal amb el sector públic central espanyol (un 8% del PIB i uns 16.000 milions d’euros anuals) i el fet que la Generalitat pogués disposar anualment d’un guany fiscal net a l’entorn del 6% del PIB (entre 11.000 i 12.000 milions d’euros), una vegada cobertes les noves despeses addicionals que hauria d’assumir com a estat, de les quals les més rellevants serien les prestacions econòmiques de la Seguretat Social.
Davant d’aquesta situació, les agències de ràting i els creditors canviarien la qualificació que ara fan de la situació financera de la Generalitat. El creditor per atendre les sol·licituds de crèdit analitza si qui el demana té ingressos suficients per retornar el deute, i la Generalitat posaria en evidència que els tindria.
Una petita prova de la tesi que sostinc és que fa pocs dies l’agència Moody’s suposava que el procés català es podria acabar amb una millora del sistema de finançament, ja que considerava que la independència no era un escenari previsible. Però fins i tot en aquest cas deia que aquesta millora del finançament seria positiva per al ràting de Catalunya i, en canvi, negativa per al d’Espanya.
Davant d’aquesta tesi es pot argumentar que la creació del nou estat català pot comportar costos principalment al començament o en els primers mesos vinculats a les incerteses del procés, i més quan sembla que el més previsible és que l’estat espanyol no adopti una actitud cooperativa, sinó de confrontació. En conseqüència, aquest fet podria afectar negativament el finançament i la solvència financera de la Generalitat.
Segons la meva opinió, aquesta situació d’incertesa durarà molt poc, perquè no només tindria costos per a Catalunya sinó també per a Espanya, la Unió Europea i l’euro. En el moment que el món s’adoni que la independència de Catalunya és un fet inevitable, ja que així ho volen la gran majoria dels seus ciutadans democràticament i pacíficament, la mateixa Unió Europea intervindrà finalment en el procés per minimitzar aquests costos, ja que serien negatius per a tothom, obligant el govern espanyol a canviar d’actitud i obrir un procés de negociació amb Catalunya. A més, el govern espanyol s’hi veurà forçat; en cas contrari, tindria una situació insostenible en haver d’assumir la totalitat del deute, al voltant del 100% del PIB. Es veurà abocat a negociar per la pressió de la UE i els creditors.
En conclusió, els catalans hem de seguir sense defallir el camí que hem començat; això sí, sempre de la manera més democràtica i pacífica possible. Si ho fem així, ens en sortirem!
