Dani Martín: "Voler agradar a tothom et genera un patiment horrorós"

BarcelonaDani Martín (Madrid, 1977) és, per a moltes generacions, el líder d'El Canto del Loco. Però des de la dissolució del grup el músic ha caminat en solitari sense renegar de tot el que li ha donat el passat. A Lo que me dé la gana (Sony) Martín trenca els seus límits musicals –hi ha des de cabaret fins a rap i una cúmbia balcànica– per parlar de la necessitat d'alliberar-se de les cotilles socials i de ser un mateix.

Per què has tardat quatre anys a llançar un disc?

Quan era més jove era més impulsiu, però ara em venia de gust que cada gira i cada disc nou sonessin com si fos l’última cosa que anés a fer de la meva vida. Vaig decidir fer un disc en què em dono el permís de jugar amb molts registres. Vaig viatjar i vaig anar a buscar gent que admiro per compondre amb ells. He fet un exercici de paciència i de recerca, i amb tot el que vaig anar reunint m’he fet un vestit a mida, amb els colors que jo volia.

A La mentira

Els artistes fem coses per agradar, i és difícil no voler agradar a tothom. Però en realitat és una putada voler agradar a tothom. Durant molt de temps ho he volgut fer, però ara he tirat la tovallola. És impossible, et genera un patiment horrorós, és esgotador. És com si tota l’estona tingués una veu que m’està exigint la recerca de la credibilitat, el respecte, agradar a aquells que creus que són millor que tu. Jo no soc intel·lectual, ni faig rock ni faig indie, ni res de tot això que el meu cap pensa que és el més interessant. Tinc la sensació que tots estem tota l’estona esperant que arribi alguna cosa, mentre en realitat ens està passant la vida per davant.

Les xarxes socials són, per a molts, la màxima expressió d'aquesta necessitat d'aparentar. Quin paper juguen en la teva vida?

Volem demostrar als altres que bé que ens va la vida, on mengem, com són les nostres vacances… Tot això ha agafat el protagonisme. Necessitem molts parapets per sentir-nos còmodes a la societat. Creiem menys en els nostres encants. A les xarxes, o hi faig l’imbècil, que m’encanta, o hi faig música. Però explicar a la gent on soc, què faig, em fa por. També em sembla que la gent que ho fa no en gaudeix prou. Si un dia pogués entrar al camerino de Green Day, que m’encanten, quan en sortís l’última cosa que faria seria penjar-ho a Instagram.

En canvi, aboques la teva intimitat a la música i també l'exposes al públic. Pot semblar contradictori.

El que no m’agrada és la frivolitat amb què s’exposen certes coses. Però sí, mostro la meva intimitat emocional a través de la música. Explico que soc sensible, que tinc pors, que la violència em fa mal, que no soc capaç de deixar de sentir pessigolles a la panxa i treballar l’amor. Són coses que a mi em semblen més interessants. Penso en tota aquella gent la vida dels quals es basa en mostra que guapos que són, que bé els els queden les peces de roba que els envien… I de sobte penso que d’aquí deu anys potser seran molt infeliços. Si tot recau en el teu cul, la teva cara o els teus bíceps, demà no seran així. Cal construir altres coses que sí que queden per tota la vida. És igual que Woody Allen sigui lleig i caigui malament, la cosa que importa són les seves pel·lícules. Aquest bagul de coses que ha anat emmagatzemant tota la seva vida sempre serà allà i serà interessant. La rapidesa de les xarxes socials deixarà moltes ments trencades.

Al teu bagul hi ha la imatge del líder d'El Canto del Loco, un ídol de joventut per a molta gent. Com t'enfrontes al pas del temps?

La veritat és que no hi penso. El fet de ser el d’El Canto del Loco no m’ajuda a viure la vida real. És una cosa que és guai quan ets a dalt de l’escenari, quan recordes coses i veus el que has aconseguit. Però crec que a mi m’ha salvat la por, no creure’m mai que era algú, de ser insegur. A l’escenari soc molt segur, però a la vida no tant. Soc algú molt irracional, amb molts dubtes. A vegades aquesta aparença dona una imatge equivocada. És millor no viure pensant qui ets, perquè sinó et tornes boig. Ser artista les 24 hores del dia deu ser esgotador.

El nou disc està embolcallat de nostàlgia pel passat. Si poguessis tornar enrere, en quin moment de la teva vida voldries tornar?

Trobo a faltar quan no formava part de la indústria discogràfica, ni coneixia què era un grup de rock o un artista. Simplement entrava a la meva habitació i em posava música, la que em generava emocions. I escoltava La Polla Records, Camarón, Los Ronaldos, Red Hot Chilli Peppers, Los Ronaldos, Green Day, rap. No tenia cap prejudici. Si m’agradava algú de la televisió, m’agradava. El fet de no tenir filtres per les coses m’encantava. Però si pogués tornar al passat també voldria ser amb la meva germana. Seria increïble, la cosa més bonica de la vida. És veritat que a les meves lletres sempre hi ha una mica de nostàlgia. Recordo la meva infantesa, el meu barri, els amics, els estius, però perquè tot el que he construït fins a arribar on soc és gràcies a tot això.

Fa uns anys deies a l'ARA que no et veies tornant a cantardeies a l'ARA La madre de José

Doncs ara et diria que m’encantaria cantar La madre de José, perquè és una cançó meva, la vaig escriure jo i em mereix moltíssim de respecte. És veritat que és una cançó més caduca i molt popular, i vam acabar-ne tips, i et venen ganes de no tornar-la a tocar més. Però tu poses La madre de José en un garito amb gent normal i es tornen tots bojos.

Hi ha alguna cançó que diguis: "Aquesta no, ja està"?

Abans en tenia moltes. Zapatillas, Besos... Perquè em prejutjo a mi mateix i penso: "Quina lletra més pueril", "això pertany a un moment concret de la meva vida". Però després em dic: "Per què no em deixo de jutjar a mi mateix?" Suposo que els Rolling Stones tampoc deuen sentir fermament el que van escriure a Brown sugar o a Satisfaction, però formen part de la seva vida. Aquestes cançons formen part d’una generació, i la generació les vol escoltar. Ens hem de jutjar menys a nosaltres mateixos i ser el que som. I jo soc La madre de José.

La pandèmia està causant estralls a tot arreu. Havies fet concerts molt multitudinaris anys enrere, però ara has hagut de posposar la gira fins a l'abril de l'any vinent. Com afectarà el coronavirus el sector?

la cosa més dura és que ja està afectant els que no es veuen, els que són al darrere muntant aquesta mena d'espectacles. Ja no se'ls necessitarà tant. Hi ha moltíssimes famílies passant-ho molt malament. Però també afecta l'hostaleria, les merceries, el món del taxi, tot. És un problema global, i com a tal hauríem d'estar més units. A aquests senyors que ens estan governant els hauríem de demostrar que nosaltres hem fet tot el que se'ns ha demanat. Necessitem unitat, bones paraules. Sembla que estiguem vivint una guerra política, a banda de la sanitària. Ja n'hi ha prou.