Misc 01/09/2014

Advertència contra el populisme

i
Patrícia Gabancho
3 min

L’Argentina és un país fascinant abocat al desastre. Ara mateix hi corre una metàfora: van en un cotxe a tota velocitat, amb les portes travades, conduït per principiants i vorejant un abisme. Si aquest és el diagnòstic, el pitjor és constatar que la classe mitjana no espera res del futur. Hi plana una resignació densa, immutable. Toca una crisi profunda cada deu anys, que vol dir que els somnis sempre tenen data de caducitat, però més que somnis ara ja són mers càlculs de supervivència. Aguantar el parament personal és un repte per a experts: la resta claudica i es deixa arrossegar aigües avall. I tanmateix el viatger, després de preguntar ací i allà, després de llegir els excel·lents diaris locals, pot treure’n algunes conclusions que, mal que bé, són lliçons contra el populisme, temptador com és amb les seves receptes fàcils.

La primera advertència: deixar de pagar el deute no és innocu. L’Argentina, com se sap, té un conflicte obert amb els anomenats fons voltors. Després del corralito -que va empobrir de sobte la població-, el país es va declarar en fallida, però amb els anys va renegociar el 90% del deute i es va comprometre a pagar-ne només una part, cosa que va fer. El 10% restant no va entrar en l’acord i es va vendre a aquests fons especulatius, que ara en reclamen el cobrament, avalats pel jutge americà Griesa. No pagar té aquestes coses: que el teu deute, esdevingut pura brossa, vagi a mans de qui pot esperar el moment per exigir-ne el pagament. Ara mateix, per exemple, la Xina, que és el gran inversor del Tercer Món, demana que l’Argentina estigui en bones relacions amb l’FMI per posar 4.000 milions de dòlars en la construcció d’una presa al nord. Vull dir que no és fàcil moure’s fora dels mercats i els mercats tenen regles. Al marge que no és moral negar el deute quan els mateixos ciutadans aplaudien feliços la despesa que es finançava amb aquell deute.

Com que l’Argentina està fora dels mercats, es finança emetent diners, una possibilitat que a la Unió Europea no existeix. Això crea una inflació desmesurada, que obliga a renegociar condicions de treball cada pocs mesos, cosa que al seu torn dóna un poder infinit als sindicats. El cistell de la compra s’ha encarit un 50% en un any. El govern, per alleugerir la situació, va incrementar les dotacions socials -a fons perdut- o el subsidi dels subministraments, mentre els serveis públics, estrangulats, es van deteriorant indefectiblement. I això genera més dèficit. Amb una economia tan trontollant, molta feina ha passat al circuit negre: per exemple, em vaig trobar que, a la casa on m’allotjava, hi anava el perruquer a tenyir la mestressa, perquè és més barat que anar a la perruqueria. I els exemples es podrien multiplicar.

De manera que estem davant un país fictici. La narrativa (el relat) del govern és que tot va bé, que no cal tocar res i que s’està vivint una “dècada guanyada”, una construcció sòlida. Això és desmentit per tots els analistes, que fan una detallada explicació dels mals presents i futurs, però els dos discursos no es toquen. La part de la població -majoritària- que dóna suport al peronisme no vol sentir a parlar de derrotisme. A canvi, la televisió reflecteix l’entotsolament del govern, girant entorn de la inseguretat i recreant-se en un gènere que podríem anomenar sang a la vorera, és a dir, successos. El món, que és percebut com a enemic, no existeix. En el fons, el que està dient aquesta televisió és que a l’Argentina no governen les elits: governa una estranya casta de militància peronista i sindical. Empresaris, professionals, fins i tot gent d’esquerres, són exclosos del poder. I els que l’exerceixen només tenen una ambició: enriquir-se i perpetuar-se. Un panorama, com es veu, estrictament veneçolà, l’únic govern amic de Cristina Kirchner.

Podria seguir, però no cal. Només apunto dues conclusions. La primera, que la política i la realitat són un binomi inseparable i és la consciència ciutadana l’únic factor que les manté unides. El populisme es basa precisament a fer passar per realitat el que és un caramel enverinat, un somnífer. La segona conclusió és que la profusió de política social no fa més sana una societat -ni tan sols més cohesionada- si no hi ha un model econòmic sostenible i un govern amb idees i horitzó. La fallida argentina també és la falta d’un discurs progressista que no sap trobar el seu lloc enmig del peronisme. Per cert, sense gaire eco, 300 persones van trobar forces per construir una V catalana, alegre i engrescada.

stats