Misc 11/05/2012

Descompartir els projectes

i
Patrícia Gabancho
3 min
Descompartir els projectes

Malgrat les bones intencions del senyor Hollande, el sistema s'ha dislocat. S'han descompartit l'economia productiva, avui exsangüe, i el capital que juga als jocs financers. Aquest divorci és nou. Fa uns quants anys, si tenies un pla de pensions i trobaves que el capital acumulat fluctuava, et deien que era per les vacil·lacions de la borsa; ara et diuen: si tens un pla de pensions ets part dels mercats. Això vol dir que l'estalvi ha passat de l'empresa -la borsa- a la compravenda de diners en el mercat global, on les transaccions són molt ràpides i el benefici més alt que no pas invertint en valors, com s'havia fet tota la vida. El gran negoci, avui, és la prima de risc elevada. I per això els bancs espanyols compren deute en comptes de donar crèdit a les empreses. I, com que en bona part compren deute espanyol, el govern deixa fer. Però resulta que només l'economia productiva té capacitat de redistribució a través dels costos laborals i fiscals. L'economia especulativa fa més rics els rics i més pobres els pobres.

Jo no sóc capaç de dir si hem arribat a aquesta situació de manera planificada o si simplement els especuladors han trobat les escletxes oportunes en el sistema per assentar aquesta operativa. És a dir, els diners s'haurien acomodat amb naturalitat allà on hi ha més benefici i haurien deixat desnodrit l'espai d'inversions que no rendeix prou, de la mateixa manera que la globalització es va fer imparable quan els mercats locals van resultar massa petits i massa regulats per satisfer el guany de les multinacionals. Si és cert que el sistema va sol, sense guia, aleshores hem de girar la vista cap a la política. I demanar comptes. En això té raó l'esquerra francesa. Però la taxa Tobin, que és del tot necessària perquè aquesta especulació faci entrega d'una petitíssima part de benefici al comú, no deixa de ser una pessigadeta en un pastís immens i eixorc.

Ara Europa gira la vista cap a polítiques de creixement, que benvingudes siguin, però que tindran darrere molt poc capital. La solució seria que aquest capital especulatiu tornés a tocar terra, però ningú no en parla. Així, els governs tenen pocs diners perquè el joc especulatiu els escanya quan surten al mercat a buscar-ne. El dèficit és això, i per això s'ha de controlar. El cas de Catalunya és pitjor perquè de portes enfora no hi pinta res i de portes endins la setmanada te la dóna un govern que té interès a collar-te. Quan hi hagi polítiques de creixement, per més diners que s'hi posin, no vindran a casa nostra. Espanya té la mà trencada a invertir allà on no toca. Això Catalunya ho ha acceptat sempre perquè un dels mandats del catalanisme ha estat finançar la modernitat espanyola, cosa que els bascos no s'han sentit mai impel·lits a fer. Però Catalunya té a sobre el pes de l'anticatalanisme, que és un factor diferencial notable: calia fer-se perdonar, perquè aquest perdó obria les portes del mercat interior.

Queda clar, doncs, que la solució als problemes urgents de Catalunya no vindrà de polítiques europees o espanyoles. Ha de ser domèstica: es diu pacte fiscal. Significa trencar amb el catalanisme convencional i la seva dependència històrica per construir una sobirania (de moment) financera que faci viable la singularitat del projecte català, que és el que Espanya ens obliga a desmantellar dia rera dia. Això exigeix trencar el mite de la unitat política catalana, ja que una part d'aquell vell catalanisme -el PSC- està sincerament adherida al projecte espanyol i una altra part -el PP- no ha estat mai dins del consens bàsic. Com no podia ser altrament, avui PSC i PP ofereixen pactes fiscals alternatius que mantenen el règim comú (Lofca) i la solidaritat abusiva, és a dir, que volen continuar finançant el projecte espanyol.

Els assessors econòmics de la Generalitat -el Carec- introdueixen en la demanda de recaptar aquí tots els impostos un règim transitori -agència tributària compartida- que no treu cap a res. Amb la deslleialtat provada dels successius governs espanyols, no té sentit deixar-los tocar la clau de la caixa, ni que sigui durant un temps. A sobre, obligaria a una nova negociació per eliminar aquesta promiscuïtat al cap d'uns anys. El gest només es justifica per atreure-hi el PSC i el PP, o sigui, la unitat. Però PSC i PP defensen el projecte espanyol. Un projecte que, en ser tan aliè com antagònic, fa impossible el projecte català de benestar i desenvolupament. No té sentit la unitat en la renúncia. Es tracta de quin país construeixes, de quin vols construir. Ha arribat el moment de descompartir els projectes. És el desenllaç lògic d'un drama que ja dura massa. Un cop fet això, podrem anar a jugar a una Europa que voldríem més eficaç i més justa.

stats