29/10/2012

Hi ha llibertat sense informació?

3 min
Hi ha llibertat sense informació?

Setmanes enrere, en la molt interessant jornada Building a New State, organitzada per Sobirania i Justícia, els experts internacionals coincidien en un punt: vigileu el moment, ens van dir. La clau del procés és controlar que el grau d'acceleració sigui el just, que les coses no s'atardin artificialment, que tot passi com ha de passar. De moment, és general la sensació que les coses s'estan fent bé, els mateixos experts definien el procés com a estimulant i únic, i la gent del carrer expressa una alegria, una esperança, que feia temps que la crisi havia deixat fora de joc.

Però si el moment és clau és perquè l'unionisme està cobrint-nos d'amenaces per tal de crear una sensació d'incertesa que acabi, precisament, amb l'esperança d'estar construint un futur millor. La manera que han trobat de frenar el procés és aixecant barreres de por. No contenta d'interpretar al seu aire els articles del Tractat Europeu, Alícia Sánchez-Camacho ara diu que els títols universitaris no valdran res, i demà dirà que perdran vigència els divorcis i els matrimonis, els títols de propietat i la vacuna del gos, és a dir, que el món es dissoldrà en una inòpia impossible. Com si no s'haguessin independitzat fa quatre dies països amb títols universitaris encara vigents! Aquesta és la clau: la informació, que impedeix l'obscurantisme i la confusió. Això val per a la independència i també val per al dilema d'austeritat o creixement.

Però ara que la informació és crucial, és quan més s'estan afeblint les estructures informatives. Els costos d'un diari en paper -de què tant gaudim molts, encara- estan al costat mecànic de la producció, però curiosament en baixar el negoci les retallades es fan sobre el talent (les redaccions), que és la primera matèria més valuosa del segle XXI. No hi ha informació fiable, ni democràcia sòlida, sense la intervenció responsable del periodista. Avui la informació s'ha atomitzat, tothom n'és font, però el que circula per les xarxes és sobretot opinió, intimitat, captura, creativitat (sovint discutible), no pas aquest dos i dos fan quatre que és la informació contrastada, explicada, assentada.

La crisi alimenta els populismes perquè la informació -servei públic essencial- no circula prou per formar una actitud crítica i vigilant en la societat. En el món audiovisual el problema no són els costos de produir notícies, sinó el pes que hi té l'espectacle, també en les notícies. Quan la política esdevé estridència o quan queda relegada per una tirallonga de successos, s'està soscavant la democràcia, que reclama qualitat ciutadana, esperit crític, és a dir, informació. I qui deontològicament està format per fornir informació fiable és el periodista. Doncs resulta que Catalunya encara el procés de llibertat amb els instruments amenaçats per dècades de formació light dels més joves -fa l'escola ciutadans crítics?, ens podem preguntar- i per mitjans de comunicació afeblits tant per retallades com per l'espectacularització de les notícies, coses que redunden en una extraordinària vulnerabilitat col·lectiva davant les mentides, o davant les falses esperances d'un federalisme benintencionat que Espanya no està disposada a assumir.

I a tot això s'hi suma un altre factor: que una part de la població catalana es mou en un univers informatiu desequilibrat, on el missatge espanyol és hegemònic. També en la informació hauríem de buscar la igualtat d'oportunitats! Però aquest sector hispanocèntric és poc curiós i poc permeable a l'argumentació de l'independentisme. És aquí on les apel·lacions als sentiments fan forat, sigui l'esment a les arrels que s'esquincen -el fill de la Chacón- o aquells poetes espanyols que el Ramon Madaula no vol sentir com a estrangers. La política, esclar, no interfereix en els sentiments ni en les arrels, perquè opera en el terreny públic i no en el privat. Només serà per a tu estranger allò que sentis com a estranger, tan senzill com això. Però qui li diu a l'antic immigrant andalús o al progre sentimental que ara és hora de pensar menys en les pròpies arrels i molt més en el futur dels fills o dels néts? Qui li dóna elements per tal de situar-se davant la responsabilitat històrica d'afavorir o entrebancar la llibertat de tothom?

Sembla banal posar el periodisme al costat de la llibertat, quan tan familiar ens és aquesta traducció de la realitat que és la informació. Però si en els últims dies tantes veus de l'ARA han parlat d'aquesta qüestió és perquè el tema és seriós. La desinformació d'amplis sectors de la població catalana ens fa més febles a tots.

stats