Els altres ‘pactes’ de la Transició

Jove, rebel i imprudent, vaig viure la Transició des d’una posició tan activa com marginal. Aquells que ens consideràvem revolucionaris, que estàvem a favor de la ruptura, érem prou ingenus per no voler veure com s’estava pactant, dia rera dia, la reforma. La pactaven els mateixos que mantenien davant de tothom la retòrica del canvi profund. Era, doncs, un ambient d’esperances i de mentides. Ja s’intuïa que Adolfo Suárez era prou intel·ligent per erigir-se en la garantia dels límits factibles del sistema. Va tenir l’audàcia d’acostar la seva oferta a la demanda present al carrer i amb això va trencar les costures del règim. Però al mateix temps va integrar l’antifranquisme en el seu projecte. El pacte de la Transició va ser, en efecte, oblidar la memòria dels vençuts, però també domesticar allò que aleshores se’n deia “les contradiccions socials i nacionals”. L’objectiu era consolidar alhora la democràcia i l’Estat. Per sempre més.

A la Catalunya antifranquista, la UCD de Suárez eren vistos com a enemics, donant a aquesta paraula el sentit d’adversari amb qui no es pot compartir objectius. Suárez estava fora del catalanisme, tot i que una mica hi coquetejava a través de Carles Sentís. L’Aliança Popular de Manuel Fraga directament feia por. Malgrat això, la part més consistent de l’antifranquisme no va posar mai obstacles a jugar el joc de Suárez. Els partits legals es van comprometre a desmuntar l’organització política de la societat per asserenar el paisatge. A casa nostra, l’operació va ser una aliança tàcita del PSUC -bàsicament un partit d’ordre-, el PSC-PSOE i Convergència, els dos últims mancats de militància però amb aspiracions directes de govern. Simbòlicament, van demolir des de dintre l’Assemblea de Catalunya, i la resta va caure soleta.

L’altra peça va ser el retorn de Josep Tarradellas, el vell lleó que en un exili precari havia aguantat la legitimitat de la Generalitat i que la va fer valer, més enllà del que Suárez esperava. Suárez pensava en alguna mena d’Estatut, un règim especial: Tarradellas va assumir l’Estatut que volia l’oposició catalana. Va tenir a les mans una presidència mancada de recursos i amb govern d’unitat: amb la dignitat justa per tirar endavant. Els partits extraparlamentaris van quedar fora de joc i van ser liquidats per les forces integrades al pacte de la Transició. Obedients, van dir a la gent que ara la política la feien ells i que ja votarien al cap de quatre anys. La cirereta va ser la Constitució: tots els límits que l’Estat va considerar necessaris hi són, negre sobre blanc. Ara es veu clar que l’armadura de l’Estat va ser calculada amb precisió, però aleshores els diputats catalans constituents ho acabaven acceptant tot. Van combregar amb rodes de molí d’unes dimensions desproporcionades: Catalunya tenia encara la força del carrer i els partits hi van renunciar.

Òbviament, les elits financeres i econòmiques, que eren molt bel·ligerants, van restar intocades, sense necessitat de canviar ni un nom en cap consell d’administració. De fet, la sociovergència va blanquejar la gran burgesia catalana ressituant-la com a classe dirigent, rol al qual havia renunciat en abandonar el projecte del catalanisme. No eren potser franquistes de cor, però van ser franquistes d’interès. Tampoc no hi havia alternativa. I els dirigents de la nova partitocràcia esperaven formar-ne part, com efectivament ha passat: uns quants van ingressar a l’elit a canvi de no tocar l’elit. Mentrestant, de Madrid estant, els Pactes de la Moncloa, símbol de pau social, van intentar dissenyar un model econòmic per sortir d’una crisi ferotge, amb l’ajuda dels fons internacionals que començaven a arribar, i que exigien condicions. Van intentar refundar l’obsoleta economia del desarrollismo, però mireu on som ara!

El problema va ser que totes les estructures creades per salvar l’Estat i tirar endavant un projecte espanyol de modernitat -que a la pràctica inaugura Felipe González el 1982- han estat d’alguna manera mal utilitzades. Des de la monarquia fins a l’estat de les autonomies; de l’economia a la justícia; de la falta de control dels partits als partits mateix; del desenvolupament a l’estat del benestar. Tot ha estat pervertit. No hi ha racó del sistema que no hagi estat violat per la cobdícia, el privilegi, l’immobilisme i la vocació centralista. No és estrany que els catalans pretenguin avui una segona Transició, des de la llibertat de començar de nou, sense cap bena a l’ull.