22/04/2020

Ciutats postpandèmia

4 min
Obertura del nou Dragon's Heart Hospital a Cardiff, el Regne Unit

Les nostres ciutats no seran les mateixes després del covid-19, ni haurien de ser-ho. A Itàlia, com en altres llocs, la crisi de salut pública ens ha posat a la defensiva. Els nostres hospitals eren inadequats i les nostres ciutats estaven planificades per satisfer les necessitats d'un moment particular molt diferent de l'actual, i van afavorir el contagi.

La conseqüència és que el coronavirus està apagant el motor d'idees i interaccions que impulsa el dinamisme social i el creixement econòmic: el centre urbà. I, com que el contagi pot esdevenir una amenaça a llarg termini o de manera crònica, adaptar el disseny i la gestió urbans per combatre'l ha esdevingut una qüestió primordial per als arquitectes.

Planejar correctament implica dissenyar un sistema en desenvolupament amb límits i una clara visió dels riscos. La manca d'hospitals va portar a una cursa frenètica i costosa per construir-los en llocs que no havien estat dissenyats pensant en la salut. A Itàlia, el govern ja ha considerat la construcció de nodes al centre i el sud de país, on la infraestructura sanitària és feble. No obstant això, més del 75% dels casos de covid-19 del país van tenir lloc més al nord de la Toscana, on, fins i tot amb la infraestructura sanitària més sofisticada d'Itàlia, la regió es va veure superada per la necessitat d'atenció d'urgència.

A Milà, el saló firal Fiera Milano City va convertir-se en un centre de 25.000 metres quadrats per a l'atenció sanitària d'emergència amb cures intensives. Però què hauria passat si el seu disseny inicial hagués previst no només el seu objectiu principal, sinó també la resposta a una possible crisi?

Queda clar que no podem construir espais urbans amb una funcionalitat única si volem que siguin útils durant les emergències. L'"impensable" ha de ser part de les bones pràctiques del disseny urbà a partir d'ara. Després de tot, més de la meitat de la població mundial habita en ciutats, que no són menys vulnerables als virus que als terroristes.

Per això, les àrees urbanes han de considerar la prevenció, a part d'estar més "preparades per a les crisis". Com han sostingut recentment Robert Muggah i Rebecca Katz, les ciutats necessiten un mapa de preparació per a les pandèmies. Al capdavall, i tal com estem veient, el disseny de les ciutats i la manera com són habitades solen exacerbar el problema de les malalties infeccioses.

És urgentment necessari superar els buits tècnics i normatius en el camp de la planificació urbana. Els esforços de col·laboració entre dissenyadors, especialistes en logística i experts en seguretat han d'establir directrius i definir les millors pràctiques. Els arquitectes i planificadors han de repensar els espais compartits (públics o privats) perquè siguin més controlables, manejables i permetin la seva refuncionalització immediata davant una emergència.

També hem d'ocupar-nos dels problemes en la infraestructura digital. La importància de les dades que produïm s'ha tornat encara més evident quan els governs han hagut d'avaluar i predir la difusió del virus i mitigar el seu impacte. Cada dia lliurem les nostres dades a empreses privades que les fan servir amb fins comercials, però considerem que l'ús governamental d'aquestes mateixes dades és una invasió a la nostra privacitat, fins i tot quan els nostres governs estan obligats a defensar-nos d'amenaces contra la nostra seguretat, salut i benestar.

Un enfocament postcoronavirus per al disseny urbà hauria d'integrar les dades que produïm amb els nostres dispositius electrònics als sistemes d'informació territorial, però per fer-ho cal digitalitzar els països on aquests sistemes s'ubiquen. Itàlia està pagant un alt preu per la seva crònica demora en matèria de cultura digital. El covid-19 exacerba la bretxa socioeconòmica entre els que disposen dels mitjans financers i l'educació digital necessaris per accedir a internet i altres eines electròniques i els que no. El resultat predictible és la discriminació, la marginació i una creixent desconfiança cap al govern i altres institucions.

Amb una xarxa que ofereix accés a llocs web de comerç electrònic o de reproducció de vídeo en temps real ja no n'hi ha prou. Mentre països d'arreu del món es plantegen el control remot dels pacients o els controls autònoms de salut, Itàlia encara es baralla amb la digitalització dels seus organismes públics.

Necessitem una xarxa capaç de posar Itàlia al mateix nivell de digitalització que qualsevol altre país europeu. I la mateixa Unió Europea hauria de promoure l'estandardització en aquest camp, de la mateixa manera que ho va fer per crear un sistema de seguretat alimentària internacionalment reconegut. Això facilitaria la digitalització dispersa, compartir informació i crear tecnologies avançades i eines que fomentin el bé públic.

Per a molts, l'absència d'una resposta de la UE ben coordinada, multinivell i a escala continental ha posat en relleu les seves limitacions com a guardiana del benestar dels europeus. Però la veritat és que les respostes d'emergència habituals ja no són sostenibles. Una de les lliçons més importants que ens deixa la pandèmia és que hem de superar l'enfocament tradicional "de projectes" i aprendre a planificar de manera complexa, col·laborativa i interdisciplinària, considerant la nostra percepció canviant del risc.

Els italians hem après de la crisi que les ciutats poden pensar i sentir col·lectivament. Aquests llargs dies a casa ens hem adonat –alguns joves, potser per primera vegada– que la ciutadania implica obligacions a més de drets. I avui, enmig d'una tragèdia històrica, l'obligació més fonamental de tots és repensar el nostre futur.

Copyright Project Syndicate

stats