TIL i creixement econòmic

Ja fa 5 anys bons que el ciutadà espanyol sofreix la crisi econòmica més intensa coneguda per les generacions menys veteranes de la terra. Una crisi amb variades causes, si bé el detonant fou l'esclat d'una bombolla financera que no creava riquesa, però que fou capaç d'endur-se per davant els estalvis de milions de persones i empreses.

A la pregunta de com i quan sortirem de la crisi, els polítics no saben què dir-nos, ja que la realitat és molt manco encisadora del que el seu potencial electorat voldria copsar. Aquesta setmana, el president del govern espanyol ha fet unes declaracions al The Wall Street Journal on, en un "perfecte anglès", afirmava: "Spain is out of recession but not out of the crisis". Ara ja podem estar més tranquils, Spain is diferent. O almanco són diferents els nostres polítics, si bé ningú no es pot descarregar la responsabilitat, que a fi de comptes algú els ha votat. El nostre país ja no està en recessió, només que continuam en crisi.

No fa falta ser economista, no, per dubtar d'una afirmació tan inquietant. Recessió, crisi, quina diferència existeix entre aquests dos termes econòmics? Tècnicament una economia està en recessió si el seu Producte Interior Brut o PIB (valor dels béns i serveis, a preu de mercat, creats en un any) decreix durant almanco dos trimestres consecutius. Si hem de fer cas del president Mariano, el PIB comença a créixer, en termes trimestrals, suposam, ja que la previsió per al 2013 és que tanquem amb una caiguda d'un 1,3% aproximadament. I que continuam en crisi segons el cap de l'executiu no sabem què deu significar, tal volta que anam igual de malament que sempre.

Sortir de la crisi econòmica implica crear llocs de feina i reduir notablement una taxa d'atur que supera ja el 26%. I no qualsevol tipus de llocs de feina, sinó treballs que proporcionin a les famílies ingressos suficients per arribar a fi de mes, amb una estabilitat mínima. Tal volta algú pugui afirmar, convençut, que els nostres governs fan alguna cosa per a propiciar que el mercat laboral es reactivi. Però ben poca gent afirmarà que aquesta reactivació impliqui sous suficients per fer front als cada cop més alts preus dels subministraments bàsics, impostos i pagaments dels préstecs hipotecaris i altres deutes contrets en èpoques millors. I no parlem de la necessària estabilitat laboral, imprescindible perquè la confiança dels ciutadans augmenti i creixi el consum intern. Els contractes laborals indefinits han mort i no puc afirmar amb seguretat que ressuscitin. Aquest hauria de ser, ara mirant cap a casa nostra, la màxima preocupació de tot el nostre Executiu, José Ramón Bauzá al cap.

Però el problema creat, perquè no existia com a tal a la societat illenca, en relació a la immersió del català a les aules, desvia l'atenció i els recursos en la direcció equivocada. Els nostres mestres són la base de la recuperació econòmica, sostinguda i sostenible. Si els nostres educadors no estan formats, motivats i tenen les eines adequades per fer la seva feina, ensenyar als futurs treballadors, empresaris, científics, artistes, esportistes i resta d'agents econòmics vitals per una societat futura pròspera, tenim un greu problema.

Si el professorat diu que el TIL (regulació del tractament integrat de llengües als centres docents no universitaris de les Illes Balears) no està ben dissenyat, no hi està. Així de clar. És la seva feina aplicar qualsevol mesura educativa i són, en lògica pura, els que hi han de tenir la darrera paraula. Els polítics, amb una visió electoralista (els que tenen alguna visió), no saben ni poden aplicar aquest tipus de reformes educatives.

La política educativa no hauria d'estar en mans dels polítics que, no ho oblidem, estan en molts casos mancats de la formació que exigeixen als electors. Tothom amb un mínim de llums sap que és bo que l'anglès, idioma dominant en el món dels negocis actual, s'aprengui a les aules des de petit. Com més llengües coneix una persona, més capacitat de copsar la realitat té.

Jo som bilingüe, pens, xerr i somii en dues llengües que estim amb bogeria: el català i el castellà. Però em costa més escriure en català que en castellà, xerrar correctament en l'idioma dels meus pares que en el d'en Cervantes i el d'en José Ramón.

I sabeu una cosa? Som alumne de les primeres generacions de Mata de Jonc, escola en aquells temps privada, que els meus pares pagaren amb molt d'esforç i no pocs sacrificis. Fa 38 anys no hi havia escoles públiques que ensenyassin en català. Cap ni una.

Després vaig estudiar BUP i COU a l'institut Ramon Llull, amb el grup de català. En aquells temps, encara educaven alguns professors de l'antiga escola; ensenyar en català nos els anava bé o, simplement, no en sabien. Cap problema, ja els ensenyàvem nosaltres, els alumnes.

Més endavant, vaig estudiar un parell de llicenciatures, no un parell mallorquí, sinó castellà. A la UIB, classes en castellà, classes en català i cap en anglès, si bé hi havia llibres que només podíem llegir en aquest idioma estranger, per sort del meu nivell actual d'anglès.

Som "víctima" de la immersió lingüística, en català. I saps, José Ramón? Domín el castellà i no el català.

El primer que pot fer el Govern per potenciar l'anglès és emetre les pel·lícules sense traduir, en versió original. Mira si és fàcil, la primera mesura realment útil que propòs als nostres governants. EL TIL, que el dissenyin els experts de la comunitat educativa, per favor. Pel bé dels nostres fills i de l'economia.