Publicitat
Publicitat

Jugant al pòquer amb els impostos

Fa uns anys es portava el pòquer televisat: els teleespectadors miraven les apostes i els farols de jugadors experts. Va passar de moda, però tinc un suggeriment: en comptes de fer-hi participar jugadors experts, per què no muntem un programa amb jugadors incompetents: els que es retiren quan tenen un bon joc o no saben plegar quan estan guanyant?

Pensant-ho bé, aquest programa ja existeix. Es diu negociacions pressupostàries, i ara n'estan fent el segon episodi.

El primer episodi va tenir lloc el 2011, quan el president Obama va intentar per primer cop arribar a un acord fiscal durador -l'anomenat Gran Pacte- amb John Boehner, president de la Cambra de Representants. Després d'una severa derrota electoral, Obama no tenia un joc gaire bo però els feia unes concessions impressionants: oferia enormes retallades de despesa i endarrerir l'edat per acollir-se al Medicare a canvi d'una vaga promesa d'incrementar els ingressos sense augmentar impostos. Hauria estat una gran victòria per als republicans, i hauria perjudicat greument programes molt importants per als demòcrates i la seva marca política. Però Boehner i els seus companys no van ser capaços d'acceptar ni una modesta pujada d'impostos. I la intransigència dels republicans va salvar Obama d'ell mateix.

Ara ha començat una nova partida, però Obama té un joc molt millor. El president i el seu partit han obtingut una sòlida victòria electoral i tenen el calendari legislatiu molt a favor: totes les rebaixes d'impostos de Bush expiren a finals de mes.

Una petita digressió: el Partit Republicà intenta intimidar de nou els periodistes perquè es refereixin només a les rebaixes d'impostos de "l'era Bush", probablement amb l'esperança de dissociar aquestes rebaixes, que volen mantenir, d'un president menyspreat ara pels votants. Però són el que són, i suggerir el contrari és mentir.

Tornem a la partida de pòquer: el president no té totes les cartes; hi ha algunes coses que ell i el partit volen -com l'ampliació de les prestacions per desocupació i les despeses en infraestructures- per les quals necessiten la col·laboració dels republicans. Però estan en una posició de força. Tanmateix, de sobte torna aquella desagradable sensació del 2011, perquè l'administració Obama ha fet una oferta de pressupost que, tot i ser molt millor que el desastrós pacte que estava disposada a fer l'última vegada, tornava a cedir en temes en què s'havia compromès a mantenir-se ferma: es conservaria una part substancial de les rebaixes d'impostos concedides per Bush als més adinerats, i es rebaixarien en la pràctica les prestacions de la Seguretat Social en modificar l'ajust per inflació.

I això era una oferta, no un acord. ¿Veurem altre cop el president negociant amb ell mateix i convertint una victòria política en una derrota? Segurament no. Un cop més, els republicans fanàtics ens han salvat la pell. No sabem exactament per què Boehner no ha respost a l'oferta del president amb una autèntica contraoferta, sinó que ha proposat una cosa ridícula, un pla B que, segons el Tax Policy Center (una organització independent), en realitat apujaria els impostos de nombroses famílies d'ingressos baixos i mitjans, alhora que rebaixaria gairebé a la meitat els que han de pagar l'1% format pels més rics. Han desenganyat l'equip d'Obama de qualsevol il·lusió que s'haguessin fet de participar en unes negociacions de bona fe.

Boehner ha tingut problemes per aconseguir que el seu grup donés suport al pla B, i el va retirar dijous a la nit; hauria representat una modesta pujada d'impostos per als autèntics multimilionaris, el 0,1%, i fins i tot això era massa per a molts republicans. Tot plegat vol dir que qualsevol veritable acord amb Obama es traduiria en massives desercions republicanes. Per tant, per a qualsevol pacte d'aquesta mena caldria un suport aclaparador dels demòcrates, i això dóna força als progressistes, que poden deixar abandonat el partit si creuen que el president cedeix massa.

Així doncs, igual que el 2011, els republicans fanàtics li estan fent un favor a Obama: l'allunyen de qualsevol temptació de cedir a les seves pressions en nom dels somnis de col·laboració entre tots dos partits.

I aquí hi ha una lliçó més important. No és el moment per a un Gran Pacte, perquè el Partit Republicà, avui, no és una entitat amb la qual Obama pugui fer un tracte seriós. Si hem d'abordar els problemes dels EUA -i el dèficit pressupostari no és dels més importants-, cal posar fi al poder dels extremistes del Partit Republicà i doblegar la seva voluntat d'agafar l'economia com a ostatge si no se'ls fa cas. I crec que això no passarà els pròxims dies.

Riure, malgrat tot