17/10/2011

Wall Street perd la immunitat

4 min

The New York TimesA mesura que el moviment Ocupa Wall Street continua creixent, la resposta d'aquells contra els quals van dirigides les seves crítiques ha canviat: la desaprovació despectiva ha estat substituïda pels planys. (Un lector del meu blog ha proposat que comencem a anomenar la nostra forma de govern gemegairecràcia). Els senyors moderns de les finances es miren els manifestants i pregunten: ¿que no en entenen tot el que hem fet per l'economia nord-americana?

La resposta és: sí, molts dels manifestants entenen el que Wall Street i, en general, l'elit econòmica del país ha fet per tots nosaltres. I per això protesten.

Dissabte The New York Times va transcriure alguns dels comentaris que la gent de la indústria financera fa en privat sobre les protestes. La citació que més m'agrada prové d'un gestor de capitals anònim que va dir: "Els serveis financers són una de les poques coses que encara funcionen en aquest país, i funcionen prou bé. És d'agrair".

Això és profundament injust amb els treballadors nord-americans, que ho fan prou bé en molts camps, i que encara serien millors si féssim les inversions adequades en educació i infraestructures. Tanmateix, en la mesura que els Estats Units han quedat endarrerits en tots els terrenys tret dels serveis financers, ¿no hauríem de preguntar-nos per què, i si volem que aquesta tendència continuï?

Resulta que la preponderància de les finances als Estats Units no va ser dictada per la mà invisible del mercat. El que va provocar que d'ençà dels volts del 1980 la indústria financera creixés més ràpidament que la resta de l'economia van ser un seguit de decisions polítiques, concretament el procés de desregulació, que va continuar fins a la vigília de la crisi del 1998.

No és pas una casualitat que l'era del creixement permanent de la indústria financera hagi estat també l'era del creixement permanent de les desigualtats en les riqueses i els ingressos. Wall Street va contribuir molt, i de manera directa, a aquesta polarització, perquè els guanys creixents del sector financer van ser la causa d'una part significativa de la quota creixent de beneficis que corresponia a l'1% dels que tenen més ingressos (o, fins i tot, al 0,1%, que s'endú la major part dels guanys d'aquest 1%).

En general, les mateixes forces polítiques que van promoure la desregulació financera van fomentar de maneres diverses les desigualtats en tots els camps: destrossant els sindicats, acabant amb la deplorable constricció que limitava els sous dels executius, etcètera.

Ah, sí, i els impostos que pagaven els rics van anar sent dràsticament reduïts.

Tot això se suposava que quedava justificat pels resultats: els sous dels mags de Wall Street eren apropiats -ens deien- per raó de les meravelles que obraven. I, tanmateix, cap regalim de meravella mai no va arribar a la resta del país: i això ja era així abans de la crisi. Els ingressos d'una família mitjana, corregint l'efecte de la inflació, van experimentar un creixement entre el 1980 i el 2007 de, si fa o no fa, la cinquena part del creixement experimentat per la generació posterior a la Segona Guerra Mundial, tot i que l'economia de la postguerra es va caracteritzar per l'estricta regulació financera i per uns impostos sobre els més rics superiors als que comportaria qualsevol de les propostes que són considerades avui en el debat polític.

I va arribar la crisi, i va quedar demostrat que totes aquelles afirmacions que sostenien que les finances modernes reduïen els riscos i feien el sistema més estable eren només una gran ximpleria. Només els rescats governamentals ens van salvar d'un daltabaix financer tan o més greu que el que va causar la Gran Depressió.

I què podem dir de la situació actual? Els ingressos de Wall Street s'han refet tot i que els treballadors ordinaris continuen patint un alt índex d'atur i la davallada dels salaris. Però és més difícil que mai arribar a veure què fan els financers, si és que fan alguna cosa, per guanyar aquests diners.

Per què, doncs, Wall Street espera que algú es prengui seriosament els seus planys? Aquell gestor de capitals que deia que les finances són l'única cosa que els Estats Units fan bé es planyia perquè els dos senadors del partit demòcrata per Nova York no li fan costat, i va afirmar: "Haurien de tenir més clar qui és el seu electorat". De fet, segurament saben perfectament qui és el seu electorat i, fins i tot a Nova York, 16 de cada 17 treballadors pertanyen a indústries que no són la financera.

Però, esclar, ell no parlava de votants. Parlava d'una cosa que Wall Street encara ha d'agrair als rescats, malgrat la seva pèrdua total de credibilitat: els diners.

Els diners tenen veu en la política nord-americana, i el que han dit darrerament els diners de la indústria financera nord-americana és que castigaran el polític que gosi criticar la manera d'actuar d'aquesta indústria; tant se val amb quina delicadesa ho faci, com ha quedat demostrat per la manera com els diners de Wall Street han abandonat el president Barack Obama en favor de Mitt Romney. Això explica la incidència de la indústria en alguns esdeveniments recents.

Ja ho veuen, fins fa unes setmanes semblava que Wall Street havia estat capaç de subornar i intimidar amb prou eficàcia el nostre sistema polític per fer oblidar el panorama dels sous opulents combinats amb la destrucció de l'economia mundial. Aleshores, de sobte, algunes persones s'han entestat a tornar a parlar del tema.

I la seva ofensa ha trobat ressonància en milions de nord-americans. No és estrany que Wall Street es planyi.

stats