És fàcil ser escèptic sobre les cimeres. Sovint consisteixen només en sessions de fotos, i les fotos de l’última cimera del Fòrum de Cooperació Econòmica Àsia-Pacífic, en les quals els líders mundials semblaven actors de la sèrie Star Trek, provocaven vergonya aliena. En el millor dels casos -gairebé sempre-, les cimeres només serveixen per anunciar formalment uns acords ja negociats prèviament per responsables polítics de rang inferior.
De tant en tant, però, en surt alguna cosa realment important. I la setmana passada ens vam trobar amb una d’aquestes ocasions: en efecte, l’acord entre la Xina i els Estats Units sobre les emissions de carboni va ser un gran esdeveniment.
Per entendre per què, primer cal entendre l’estratègia defensiva que han construït els sectors amb interessos en els combustibles fòssils i els seus servidors fidels -entre els quals hi ha ara tot el Partit Republicà- per contrarestar qualsevol acció per salvar el planeta.
La primera línia de defensa és la negació: no hi ha canvi climàtic; és una enganyifa ordida per una camarilla formada per milers de científics de tot el món. Per estrany que sembli, aquest punt de vista té partidaris poderosos, com ara el senador James Inhofe, que aviat dirigirà la comissió de medi ambient i obres públiques del Senat. De fet, alguns representants polítics han fet tot el que han pogut per tirar endavant la caça de bruixes contra els climatòlegs.
De tota manera, des del punt de vista polític, atacar els científics té una eficàcia limitada. Funciona molt bé amb el Tea Party, però per a l’opinió pública en general -fins i tot per als republicans que no són del Tea Party- té tot l’aire de ser una absurda teoria de la conspiració, i ho és.
La segona línia de defensa consisteix en la tàctica de la por en matèria econòmica: qualsevol intent de limitar les emissions destruirà llocs de treball i aturarà el creixement. Aquest argument no lliga gens amb la fe en el mercat tan habitual entre la dreta; ens hem de creure que l’empresariat pot superar qualsevol problema, i que té una capacitat d’adaptació i innovació sense límits, però vet aquí que decauria i moriria si es posés un preu a les emissions de carboni.
Però, com passa amb les afirmacions sobre l’existència d’una vasta conspiració de científics, l’argument de la catàstrofe econòmica té un recorregut limitat més enllà dels sectors més de dretes. Per molt que els líders republicans parlin d’una “guerra contra el carbó” com si fos un atac evident contra els valors nord-americans, la realitat és que la indústria del carbó dóna feina a molt poques persones. La veritable guerra contra el carbó, o si més no contra els miners del carbó, la van emprendre la mineria a cel obert i el gas natural, i va acabar fa molt de temps. A més, la protecció del medi ambient desperta gran simpatia al país en general.
I això ens porta a l’última línia de defensa: les afirmacions que els Estats Units no poden fer res contra l’escalfament global perquè altres països, sobretot la Xina, volen seguir emetent gasos d’efecte hivernacle. És un argument habitual en think tanks com el Cato Institute i entre els analistes polítics conservadors. I, en honor a la veritat, qualsevol que proposi mesures contra el canvi climàtic ha d’explicar com resoldrà el problema dels aprofitats, els països que es neguen a frenar les emissions.
Doncs bé, tenim una bona resposta a l’abast: aplicar uns aranzels basats en el carboni a les exportacions de països que es neguen a compartir els esforços per limitar les emissions. Segurament no caldria canviar la legislació mercantil vigent per imposar aquests aranzels, que constituirien un poderós incentiu per als que es resisteixen a unir-se a aquests esforços. Tot i això, fins ara les insinuacions que era possible convèncer la Xina de participar en les mesures per protegir el clima eren, com a màxim, especulacions amb un cert fonament.
Ara, però, ens arriba directament de la font: la Xina ha declarat que té la intenció de limitar les emissions de carboni.
Sí, ja ho sé. El llenguatge és una mica vague, i els nivells màxims d’emissions que s’han fixat són molt més alts del que voldrien els experts. En efecte, encara que l’acord s’apliqués exactament com s’ha formulat, les temperatures del planeta experimentarien un augment molt perjudicial.
Però analitzem la situació. Els Estats Units no són precisament l’interlocutor més fiable en aquestes qüestions, sobretot ara que els negacionistes del canvi climàtic controlen el Congrés i que l’única perspectiva d’acció en un futur pròxim, i potser en molts anys, vindrà dels decrets presidencials. (Per no parlar de la possibilitat que el pròxim president sigui un antiecologista que revoqui tot el que hagi fet el president Barack Obama.) Mentrestant, els dirigents xinesos han de bregar amb els nacionalistes del seu país, que detesten qualsevol cosa que doni a entendre que la nova superpotència deixa que Occident li dicti les mesures que ha de prendre. Així doncs, el que ara tenim és una declaració de principis més que no pas la concreció de futures polítiques.
Però el principi que s’ha formulat és molt important. Fins ara els que afirmàvem que era possible convèncer la Xina que s’incorporés a un acord internacional sobre el clima especulàvem. Ara els xinesos diuen que sí que estan disposats a fer un tracte, i els contraris a l’adopció de mesures no poden sinó afirmar que no ho diuen de debò.
Val a dir que no espero que els sospitosos habituals reconeguin que s’acaba d’enfonsar una part molt important dels arguments antiecologistes. Però sí que s’ha enfonsat. Aquesta ha sigut una bona setmana per al planeta.
