Publicitat
Publicitat

El gran fracàs

Ja hi tornem a ser: la reunió anual de l'American Economic Association i les seves filials, una mena de fira medieval que serveix com a mercat de persones (que s'acaben de doctorar i busquen feina), de llibres i d'idees. I enguany, com en les últimes reunions, hi ha un tema que centra el debat: la crisi econòmica actual.

Les coses no estan sortint com s'esperava. Si ho haguéssim preguntat als economistes que participaven en aquesta reunió fa tres anys, segurament la majoria haurien predit que a hores d'ara estaríem parlant de la fi de la recessió i no pas de per què encara continua.

Què ha fallat, doncs? La resposta, bàsicament, és que s'han imposat les idees equivocades.

Seria temptador dir que els fracassos econòmics dels últims anys demostren que els economistes no tenen les respostes, però la veritat és encara pitjor: en realitat, l'economia estàndard oferia les respostes correctes, però els dirigents polítics (i molts economistes també) s'han estimat més oblidar el que haurien d'haver sabut o no fer-ne cas.

Els fets, ara com ara, són prou clars. Per diferents mecanismes, la crisi financera va conduir a una davallada brusca de la inversió privada: la inversió en habitatge va caure en esclatar la bombolla immobiliària; els consumidors van començar a estalviar més mentre la riquesa fictícia creada per la bombolla quedava en no res, mentre que el deute generat per les hipoteques no desapareixia. I aquesta davallada de la inversió privada va conduir inevitablement a una recessió generalitzada.

Resulta que l'economia d'un país no és com la d'una casa. Una família pot decidir gastar menys i mirar de guanyar més. En canvi, en l'economia en el seu conjunt la despesa i els guanys van plegats: la meva despesa són els teus ingressos i els teus ingressos són la meva despesa. Si tothom mira de reduir la despesa alhora, els ingressos cauen, i llavors l'atur es dispara.

Què s'hi pot fer, doncs? Un daltabaix financer menor, com ara l'esclat de la bombolla d'internet al final de la dècada dels 90, es pot abordar abaixant les taxes d'interès. Però la crisi del 2008 va ser molt més gran, i fins i tot deixant els interessos a zero no n'hi va haver prou. En aquell moment els governs haurien d'haver intervingut, augmentant la despesa per sostenir l'economia fins que el sector privat recuperés l'equilibri. I, en certa mesura, això és el que va passar: els ingressos van baixar bruscament durant la crisi, però la despesa va augmentar per l'expansió de programes estatals com el d'atur, i l'estímul econòmic temporal va fer el seu efecte. Els dèficits pressupostaris van créixer; però això, de fet, era positiu: segurament la raó principal per la qual no hem patit una reedició completa de la Gran Depressió.

Però tot es va espatllar el 2010. La crisi grega es va interpretar erròniament com un indici que tots els governs haurien de disminuir la despesa i el dèficit de manera immediata. L'austeritat va esdevenir la consigna arreu i els suposats experts que s'hi haurien hagut d'oposar van aplaudir aquesta dinàmica, mentre que no es tenien en compte les advertències d'alguns economistes (massa pocs, val a dir-ho) que deien que l'austeritat tindria efectes nocius sobre la recuperació. Per exemple, el president del Banc Central Europeu afirmava confiadament que "la idea que les mesures d'austeritat poden provocar la paràlisi de l'economia és incorrecta".

Però algú s'equivocava, esclar.

Dels articles presentats per a la trobada, segurament el més impactant ha estat el d'Olivier Blanchard i Daniel Leigh, del Fons Monetari Internacional. Formalment, l'article presenta només el punt de vista dels autors; però Blanchard, l'economista en cap de l'FMI, no és pas un investigador qualsevol i l'article ha estat interpretat per gairebé tothom com a indici que el Fons ha fet un replantejament important de la política econòmica.

L'article conclou no només que l'austeritat té un efecte depressor per a les economies febles, sinó que l'efecte advers és molt pitjor del que es pensava. El gir prematur cap a l'austeritat, ve a dir, ha estat un error terrible.

Alguns han informat sobre aquest article dient que significa el reconeixement de l'FMI que no sap el que fa. Aquesta anàlisi no té en compte que, de fet, el Fons ha estat menys entusiasta de l'austeritat que altres agents de primer ordre. En la mesura que afirma que era una equivocació, diu que tothom (llevat dels economistes escèptics) estava encara més equivocat que l'FMI mateix. I mereix que es reconegui la seva voluntat de reconsiderar la seva posició en vista de les proves.

El que és realment preocupant és l'escassa mesura en què altres agents importants fan el mateix. Els dirigents europeus, que han causat als països deutors un patiment propi de la Gran Depressió, sense fer que es recuperi la confiança financera, continuen insistint que la resposta és perseverar en les mesures doloroses. L'actual govern britànic, que ha avortat una recuperació prometedora tornant a l'austeritat, es nega rotundament a considerar la possibilitat d'haver-se equivocat.

I als EUA els republicans insisteixen a dir que pensen recórrer a la confrontació sobre el sostre del deute -una acció ben il·legítima en si mateixa- per exigir unes retallades en la despesa que ens conduirien una altra vegada a la recessió.

La veritat és que acabem d'experimentar un fracàs enorme en la política econòmica, i molts dels responsables d'aquest fracàs continuen exercint el poder i, a més, es neguen a aprendre de l'experiència.

Riure, malgrat tot