El moviment conservador modern, que ha transformat el moderat Partit Republicà de Dwight Eisenhower en l'organització radical de dretes que veiem avui, va néixer en gran part a Califòrnia. L'Estat Daurat, més que no pas el Sud, va ser el bressol de l'actual conservadorisme religiós; va elegir Ronald Reagan com a governador i és on va començar la rebel·lió tributària de la dècada del 1970. Però això era abans. En les dècades posteriors, aquest estat ha esdevingut cada vegada més progressista, gràcies sobretot a un electorat de color que no para de créixer.

En conseqüència, amb l'excepció del regnat del governador Terminator, des de finals de la dècada del 1990 a Califòrnia hi guanyen sempre els demòcrates. I d'ençà que es va invertir la correlació de forces polítiques, els conservadors no paren d'afirmar que aquest estat està condemnat a la ruïna. Els detalls varien, però la conclusió és sempre la mateixa: els suposats benefactors progressistes estan posant Califòrnia contra les cordes.

Fa dotze anys deien que aquest estat s'enfonsaria per culpa de tots els ecologistes. Ja ho veieu, els ecologistes fanàtics bloquejaven la construcció de centrals elèctriques, i això es va traduir en monumentals apagades i en la pujada del preu de l'electricitat. "L'estat emblemàtic del país -deia amb malícia The Wall Street Journal- sembla una pobra república bananera".

Però mentre anàvem cap al desastre va passar una cosa curiosa: va resultar que el principal culpable de la crisi elèctrica era la desregulació, que va obrir la porta a una despietada manipulació del mercat. Quan es va acabar la manipulació del mercat, també es van acabar les apagades.

Impertèrrits, els conservadors van trobar uns anys més tard una altra línia d'atac. Aquesta vegada van dir que el munt de diners que estaven gastant els progressistes i uns funcionaris massa ben pagats portaven l'estat a la ruïna.

I és veritat que, aquests últims anys, Califòrnia ha hagut de fer front a una greu crisi fiscal. Quan va esclatar la bombolla immobiliària a tot el país, va afectar especialment Califòrnia, i els efectes combinats de la caiguda dels preus de l'habitatge i la crisi econòmica van provocar una forta davallada dels ingressos. Un cop més vam sentir exultants pronòstics d'un desastre imminent: Califòrnia, deia un analista rere l'altre, és la Grècia dels Estats Units.

Un cop més, però, els pronòstics de defunció es van revelar prematurs. Califòrnia té encara unes xifres elevades d'atur, però està baixant, i es preveu un superàvit pressupostari, en part perquè la implosió del Partit Republicà californià ha donat per fi als demòcrates prou avantatge polític per aprovar unes pujades d'impostos que es necessitaven amb urgència. Lluny de dirigir una crisi a l'estil de la grega, el governador Jerry Brown anuncia una recuperació.

No cal dir que els sospitosos habituals segueixen pronosticant la ruïna, aquesta vegada per unes pujades d'impostos que precisament cobreixen el dèficit pressupostari però que, segons ells, faran que els milionaris i les empreses fugin de l'estat. Bé, és possible, però els estudis seriosos han trobat molt poques proves que els augments d'impostos provoquin la fugida en massa de gent adinerada ni que els impostos dels diferents estats tinguin repercussions significatives en el creixement.

Així doncs, ¿què podem aprendre d'aquesta història d'una ruïna que no acaba d'arribar mai?

No vull pas dir que a Califòrnia tot vagi de meravella. L'atur -sobretot el de llarga durada- segueix sent molt alt. A més, el creixement econòmic a llarg termini ha disminuït, sobretot perquè la limitada oferta de terrenys edificables per part de l'estat ha fet pujar els preus de l'habitatge, cosa que ha posat fi a un període de ràpid creixement de la població. (¿Sabíeu que l'àrea metropolitana de Los Angeles té més densitat de població que la de Nova York?) Finalment, cal no oblidar les dècades de paràlisi política que han degradat l'excel·lent sistema educatiu públic que abans tenia Califòrnia. Per tant, hi ha un munt de problemes.

El més important, però, és que aquests problemes no tenen res a veure amb aquesta història de la mort de Califòrnia per culpa del progressisme que fan córrer els seus detractors. No és un estat on els progressistes s'hagin descontrolat; és un estat on una majoria progressista ha quedat paralitzada per culpa d'una minoria conservadora fanàtica que, gràcies al sistema de les majories qualificades, ha pogut bloquejar l'aplicació de polítiques eficaces.

I ara és quan les coses es posen realment interessants, perquè sembla que l'època dels governs lligats de mans i peus s'ha acabat. Amb el pas del temps, els republicans californians han anat girant a la dreta mentre l'estat virava a l'esquerra, però tanmateix conservaven la influència política gràcies a la seva capacitat de bloqueig. Però ara el Partit Republicà californià està sota mínims i ha perdut fins i tot la capacitat de practicar l'obstruccionisme, i això ha deixat a Brown les mans lliures per aprovar un programa d'augments d'impostos i despeses en infraestructures que s'assembla molt a la mena de coses que se solien fer a Califòrnia abans de l'ascens de la dreta radical.

I si aquest programa obté bons resultats, tindrà repercussions en tot el país. Al cap i a la fi, es podria dir que la història política de Califòrnia -on un Partit Republicà cada cop més radicalitzat s'ha anat distanciant d'un electorat cada vegada més divers i progressista i ha acabat al final marginat- s'està repetint, amb un cert retard, a tots els Estats Units.

Així doncs, ¿Califòrnia segueix sent el lloc on el futur arriba primer? Estigueu alerta.