Publicitat
Publicitat

Les lluites de classes del 2012

El dia de les eleccions, el Boston Globe informava que a l'aeroport internacional Logan de Boston s'estaven acabant les places d'aparcament. No les de cotxes sinó les d'avions privats. Els principals donants de la campanya de Mitt Romney arribaven com una allau a la ciutat per assistir a la festa de la victòria. Al final va resultar que no estaven ben informats, però no s'equivocaven sobre qui els feia costat.

Aquestes van ser ben bé unes eleccions en què els interessos dels rics es contraposaven amb els de la classe mitjana i els pobres. I la campanya d'Obama va guanyar perquè va ignorar les advertències dels centristes més porucs i va posar l'accent en la lluita de classes. Això va fer possible que Obama guanyés per un enorme marge entre els votants més pobres.

I ara, encara que les eleccions ja s'hagin acabat, la lluita de classes continua. Les mateixes persones que van apostar fort per Romney, i van perdre, ara miren de guanyar furtivament -amb el pretext de la responsabilitat fiscal- el terreny que no van poder guanyar en unes eleccions.

Abans de referir-m'hi més a fons vull afegir unes paraules sobre la manera de votar de la gent. No cal dir que els estrictes interessos econòmics no són l'única explicació de les opcions de vot triades per les persones o fins i tot per grups demogràfics més amplis. Els nord-americans d'origen asiàtic, que són un grup relativament benestant, van votar Obama en una proporció de 3 a 1. Els blancs de Mississipí, en canvi, que no tenen una posició econòmica gaire bona, només van donar a Obama el 10% dels seus vots. Aquestes anomalies, però, no van modificar la tendència general. A més, els demòcrates van neutralitzar el tradicional avantatge del Partit Republicà en temes socials i, per tant, les eleccions van ser, en realitat, un referèndum sobre política econòmica. I els votants van dir clarament que no a rebaixar els impostos als rics, i no a les retallades de les prestacions socials.

La resposta, com ja he apuntat, és introduir furtivament polítiques favorables als plutòcrates amb el pretext que són la resposta raonable al dèficit pressupostari. Pensem, a tall d'exemple, en les pressions per endarrerir l'edat de jubilació i l'edat per acollir-se al Medicare. Ens diuen que això és del tot raonable; al cap i a la fi, si ha augmentat l'esperança de vida, ¿no ens hauríem de jubilar més tard tots plegats? La veritat, però, és que aquesta mesura tindria greus conseqüències per als nord-americans amb ingressos baixos i mitjans, mentre que amb prou feines afectaria els rics. Per què? En primer lloc, perquè l'augment de l'esperança de vida es concentra en les classes acomodades. En segon lloc, perquè la Seguretat Social i el Medicare són molt més importants per als nord-americans de les classes menys afavorides.

O agafem un exemple més subtil: la insistència que, perquè pugin els ingressos, cal limitar les deduccions en lloc d'augmentar els tipus impositius. L'important aquí és saber veure que els números no surten; de fet, limitant les deduccions mai obtindrem tants ingressos procedents dels rics com els que s'aconseguiran deixant simplement que expirin les baixades d'impostos de l'era Bush. Per tant, qualsevol proposta d'evitar una pujada de tipus impositius és un subterfugi per deixar escapar l'1% i traspassar la càrrega, d'una manera o d'una altra, a la classe mitjana i als pobres.

La lluita de classes segueix viva, ara amb una dosi afegida d'engany. I això, al seu torn, significa que us heu de mirar amb lupa les propostes que vinguin dels sospitosos habituals, sobretot si la proposta es presenta com una solució bipartidista basada en el sentit comú. Si un grup de crítics del dèficit parla de "sacrifici compartit", cal sobretot preguntar: sacrifici en relació a què?

Com saben els lectors habituals, no sóc un fan de l'informe Bowles-Simpson sobre la reducció del dèficit, que va presentar un pla mal dissenyat però, per alguna raó, ha esdevingut una cosa gairebé sagrada per a l'elit de Washington. De tota manera, si més no, a favor d'aquest informe es pot dir que quan parlava de sacrifici compartit, partia d'una situació inicial que ja pressuposava la fi de les rebaixes dels impostos de les classes altes de l'era Bush. Ara, però, gairebé tots els crítics del dèficit volen que considerem l'expiració d'aquestes rebaixes d'impostos -tan equivocades- com una mena de gran concessió que ens fan els rics. I no ho és.

Atents, doncs. Segueixen les maniobres per controlar la jugada en l'àmbit fiscal. No anem tots a l'una; els guerrers que defensen els poderosos en la lluita de classes han patit una gran derrota en les eleccions, però ara miren de convertir la seva derrota en una victòria amb el pretext de la preocupació pel dèficit. No permetem que se'n surtin.

Riure, malgrat tot