Torneu, correu!

El que abans anomenàveu 'vida normal' no existeix durant un canvi de paradigma

Torneu, correu! / GETTY

Torneu, torneu, afanyeu-vos, torneu, però per anar a on? Torneu, reincorporeu-vos als vostres llocs de treball, que ningú no us prengui la cadira que heu deixat buida a les vostres institucions, les vostres oficines, les vostres empreses, les vostres start-ups, les vostres escoles. ¿I si un geni maligne hagués deixat la vostra cadira intacta i us hagués pres les institucions, les oficines, les empreses, les start-ups, les escoles? A on tornaríeu? Tant se val, la qüestió és tornar enrere, trobar la vostra cadira, seure-hi, ocupar el vostre lloc. Cadires i més cadires alineades i plenes, a un metre i mig de distància les unes de les altres, flotant al bell mig d’enlloc.

Torneu, torneu, afanyeu-vos. Deixeu que els comerciants col·loquin els nous productes de la tardor als prestatges, que s’afanyin, no fos cas que el covid tornés per emportar-se les seves vendes. En la producció social, s’ordena, s’organitza la mancança. La producció no s’organitza mai en funció d’una mancança real, sinó que la pròpia mancança s’estén per tot arreu segons l’organització del treball. Per tant, torneu de seguida a la feina, veniu a buscar la vostra carta d’acomiadament, el vostre bocí de mancança. Correu cap a la vostra feina abans no desaparegui, afanyeu-vos a demanar un crèdit i a endeutar-vos més.

Torneu, torneu de seguida de les vostres vacances a menys de 100 km de casa, correu a la feina amb la mascareta penjant del canell com un braçalet propagador de virus. Us hauria agradat anar-vos-en a una illa deserta al mig del mar, molt lluny, a un lloc des del qual no es veiés ni Lampedusa ni Calais, però us heu hagut de quedar, posem per cas, a Normandia. I ara Normandia sembla més lluny de París que mai. Torneu a les ciutats, a la seva contaminació i al seu xivarri, abans que els pulmons i les orelles no se us acostumin a la simfonia de pagès. Proveu de retornar als laberints del metro, de suportar les hores interminables de reunions. Ara el que és “presencial” ha esdevingut més virtual que el virtual. Torneu a sotmetre-us a les preguntes dels funcionaris, a engrossir les cues de les oficines de l’atur, torneu de seguida a la vostra televida. Torneu amb els narius oberts de bat a bat perquè una figura humana amagada rere una protecció higiènica us hi pugui introduir un bastonet i fer-vos un raspat del contorn del cervell i, amb una mica de sort, constati que sou negatius i esteu vius. Deixeu que els vostres fills, petits cossos quasi immunitzats, tornin a escoles on res del que aprenguin no els salvarà de l’ecocidi dels qui els han precedit.

La deriva del migrant cap al no-res és un model polític millor que el del ciutadà normatiu europeu o nord-americà que només vol tornar a casa seva

Torneu, torneu, reincorporeu-vos de seguida, retorneu a la vostra vida anterior. Torneu a la vostra violència policial ben dosificada: mateu a la frontera, enfonseu les pasteres al mar i rebutgeu els qui ja arriben descalços; pegueu, claveu el genoll al pit i tanqueu els obrers negres i magribins als escorxadors, en sentit literal i figurat; mentrestant, als centres de les ciutats, protegiu els blancs del virus. Per a vosaltres, la seguretat social; per a ells, la socialització dels riscos. Per a vosaltres, la recuperació econòmica i la democràcia neoliberal; per a ells, la represa securitària. Torneu a la vostra tradició feixista –sí, vosaltres també, francesos, espanyols, catalans, en teniu una–. Deixeu que tornin els führers, que ells també tornin de les seves vacances a les seves illes desertes, lluny de Lesbos i de Lampedusa, Trump, Bolsonaro, Erdogan, Duda, Orbán, Putin, Lukaixenko, mentre el Novitxok s’endú l’ànima d’Aleksei Navalni i la presó acaba amb el cos d’Ebru Timtik. I, tant per tant, feu que també torni Sarkozy i que torni també la Cécilia, perdó, volia dir la Carla, i que torni també la seva guitarra i la seva veu dolça i cruel.

Torneu, torneu per adonar-vos que allò a què torneu amb tant d’esforç ja no té sentit. No podeu tornar a una vida normal perquè el que abans anomenàveu vida normal no existeix durant un canvi de paradigma. I és que, encara que sembli que les coses encara són com abans, ja no ho són. Fins i tot les paraules que semblen pronunciades de la mateixa manera han canviat de sentit. El problema és que ningú no sap encara quin serà aquest nou significat. Ho decidirà un algoritme? Ho anunciaran a l’Instagram? O es publicarà en un decret? Torneu amb les vostres maletes plenes de paraules i de coses per només després adonar-vos que no teniu les definicions adequades.

No, no val la pena córrer. No podeu tornar enrere perquè seria com voler girar cua per un pont epistemològic que s’acaba d’ensorrar. El món que teníem al darrere, aquell garbuix de signes integrats en els quals creieu com si fossin reals, ja no hi és. Les línies que delimiten els signes sensibles i intel·ligibles s’han desplaçat. No podeu tornar enrere. La deriva del migrant cap al no-res és un model polític millor que el del ciutadà normatiu europeu o nord-americà que només vol tornar a casa seva; el terror i el desig que empenyen a l’exili tenen més afinitat amb la transformació necessària per afrontar el túnel en què estem col·lectivament immersos.

Hem emprès una nova migració cap enlloc en la qual ja no hi ha bon pastor ni estat nació per acollir-nos. És el moment d’anar encara més lluny, de no tornar, de pujar a la muntanya, de deixar els déus del capitalisme a les ciutats, de fer camí sense pare ni mare, sense natura, només amb els vius i els morts. ¿La institució o l’estat nació, la indústria petroquímica i farmacèutica, els gegants de la informàtica podrien oferir-nos alguna cosa millor? En absolut. No torneu.

Traducció: Ignasi Vancells Mora