L’ANC i l’exèrcit català

La sectorial de defensa de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha emès un informe sobre com s’ha de constituir l’exèrcit d’un futur estat català. Tant els mitjans de comunicació com la classe política se n’han fet ressò, majoritàriament de manera desfavorable; tant, que la mateixa ANC s’ha vist obligada a emetre un comunicat en què assenyala que aquesta opinió no representa el sentiment de l’organització -que només s’expressa a través del secretariat nacional-, i que només és l’opinió d’una comissió. Però, tot i això, que la web de l’ANC doni aixopluc i destaqui una proposta tan agosarada dins del projecte El país que volem vol dir que mereix la seva confiança.

La lectura de la proposta condueix immediatament a observar que es tracta d’una acumulació de despropòsits. No hi ha cap avaluació estratègica de per què es necessita un exèrcit, ni del nombre d’efectius, ni de costos, tampoc de quin armament ni de quines instal·lacions i equips es disposarà. Només hi ha un apartat que anuncia la creació d’una armada proveïda de 2.000 efectius i alguns vaixells de guerra per protegir les aigües territorials. I es deixa per més endavant l’elaboració de propostes per als exèrcits de l’aire i de terra. Però, en canvi, el més important no ho diuen, que és saber de què i de qui han de protegir aquestes forces armades els catalans. En aquest sentit, produeix perplexitat que es dissenyi un exèrcit sense saber la qüestió més fonamental: l’estratègia de seguretat que determina quins són els riscos, els perills i les amenaces que planen sobre Catalunya i els seus habitants.

La proposta de creació d’un exèrcit fa temps que ronda pel cap d’alguns nacionalistes catalans, com s’ha plasmat en alguns informes que s’han fet públics. En algun es parlava de 25.000 efectius i d’uns costos que podien fregar els 2.500 milions. Però que ara sorgeixi des de dins de l’ANC té la seva importància per l’enorme influència que té aquesta organització en el procés sobiranista català. Una proposta que ens hauria de fer reflexionar sobre la classe d’estat que es pretén construir. Perquè demanar un exèrcit és considerar que el futur estat, almenys en l’àmbit de la seguretat i la defensa, es crearà de forma similar a aquell del qual es pretén separar i d’altres de similars, que, per cert, són la immensa majoria. Uns estats que consideren la força militar el pilar decisiu de la seguretat -encara que sigui com a última instància- per resoldre els conflictes, quan, de fet, la defensa i la seguretat nacional es podrien exercir per altres mitjans -polítics, diplomàtics, a través d’agències, centres...- i mitjançant acords entre estats amb qui es podria compartir la seguretat. I, per descomptat, amb cossos especials que puguin proporcionar seguretat tant a l’espai aeri i marítim com, evidentment, a la població. A més d’aspirar -i treballar per aconseguir-ho- a una governança regional (UE) i mundial (ONU) reformades que disposessin de cossos de seguretat propis per preservar la pau.

En aquest sentit, la proposta de la sectorial de l’ANC vol reproduir el principi de Weber que sosté que l’hegemonia de la violència recau solament en mans de l’estat. I l’alternativa hauria de ser aspirar a minimitzar la violència de l’estat, substituir-la per seguretat humana, que desplaça la defensa de l’estat per la de les persones, i, sobretot, comprometre la ciutadania en la regulació de la violència.

La proposta és arriscada també per altres motius. Primer, per no haver tingut en compte que a Catalunya el treball per la pau té molta força. Prova d’això és l’existència de diversos centres que treballen per una cultura de pau i que difonen estudis de seguretat i de resolució de conflictes, com el mateix Institut Català Internacional per la Pau -que depèn del Parlament de Catalunya-, organitzacions que són presents en campanyes tant nacionals com internacionals de desarmament i diverses entitats que treballen per la defensa dels drets humans, la solidaritat i la cooperació internacional com a agents de construcció de pau. Aquest conjunt d’entitats constitueixen un moviment per la pau que ha demostrat la seva capacitat de mobilitzar la població davant diferents guerres -recordem les guerres de l’ex-Iugoslàvia i l’Iraq.

Per això no deixa de sorprendre que l’ANC doni aixopluc a un grup que ha llançat una proposta tan arriscada. D’una banda, no ha dialogat amb aquest ampli entramat d’institucions, i de l’altra, molts catalans es poden sentir defraudats pel país que s’està dissenyant des de l’ANC.