A hores d'ara ja s'ha parlat i escrit molt sobre la famosa cancel·lació de la presentació del llibre Victus d'Albert Sánchez Piñol a l'Institut Cervantes d'Utrecht el passat 4 de setembre. Però encara trobo a faltar un element més que, considero, s'ha deixat de banda en el debat. Aquest no és altre que la importància donada a una obra de ficció, una novel·la, en relació amb uns fets històrics concrets i amb el debat sobiranista que viu actualment Catalunya.
Efectivament, la ficció, per paradoxal que sigui, sempre ha tingut una gran influència sobre la realitat. I si aquella passa per Hollywood encara més. Tant és així que bona part dels símbols identitaris escocesos provenen de la literatura romàntica del XIX encapçalada per Walter Scott. A més, no es pot descartar un impacte directe sobre la revifalla independentista d'aquest país gràcies a obres de ficció més recents, molt especialment la pel·lícula Braveheart. Alerta, en cap cas no vull afirmar que el sentiment nacional escocès sigui creat únicament per la narrativa novel·lesca, com gairebé afirmen Eric Hobsbawm i Trevor Range en la seva celebrada L'invent de la tradició, però tampoc no es pot passar per alt el seu influx.
Tot el que ha envoltat de Victus -i no em refereixo, ara, únicament als reprovables fets d'aquests dies a Holanda, sinó molt especialment a la forma en què ha estat rebuda aquesta obra entre els sectors catalanistes i unionistes espanyols des del dia de la seva presentació l'octubre del 2012- demostra que a casa nostra la ficció es té molt en compte a l'hora d'interpretar el dia a dia. Recordem que, en un primer moment, fins i tot abans de presentar-se la novel·la, ja va ser objecte de debat pel sol fet que un escriptor de la talla de Sánchez Piñol l'escrivís en castellà. Llavors part dels qui ara la censuren foren els seus grans valedors i viceversa. Tanmateix, l'èxit de crítica i de vendes fou aclaparador, acontentant amplis sectors del catalanisme i del progressisme. Segurament per això, la polèmica tornà a treure el cap quan l'espanyolisme més abrandat retragué les subvencions que havia rebut l'editorial per a la seva traducció al català (finalment fou un dels llibres més venuts en aquesta llengua el Sant Jordi del 2013). Ara, la presentació d'una altra traducció ha tornat a generar un rebombori encara major que els precedents. Només les gran obres i els autors influents, capaços d'incidir en el dia a dia, són generadors de debats i polèmiques semblants. I que ningú dubti que això no serà res al costat del que passarà si un dia s'arriba a estrenar la corresponent pel·lícula, que tot indica que serà en un futur pròxim.
Vull dir amb tot això que cap llibre d'Història sobre la Guerra de Successió, redactat per un historiador professional, no ha estat capaç de suscitar un interès i, per tant, una polèmica com ho ha fet aquesta novel·la, la qual, per definició, és un relat inventat, una rondalla, sobre aquest mateix esdeveniment. I això que no hi han faltat les aportacions del gremi d'historiadors a aquesta temàtica. En el darrer número de la revista l'Avenç, Genís Barnosell en dóna una bona prova, amb els exemples de les novetats que presenten Joaquim Albareda, Joan Esculies, Antoni Espino o Eduard Puig, tots ells reconeguts historiadors. Però cap d'ells no tendrà la sort que un funcionari del Ministeri d'Exteriors espanyol li'n prohibeixi la presentació. Ni que un productor de cinema li'n compri els drets.
Considero que aquest és un mal punt de partida. No tant pel valor donat a la literatura de ficció per interpretar la realitat sinó pel descrèdit de les ciències socials, entre elles la Història, per fer complir aquest mateix objectiu però amb una metodologia científica o acadèmica. En el cas que ens ocupa, a més, pot succeir que una novel·la, per molt bona que sigui, com és el cas, acabi per crear un model interpretatiu canònic d'un procés històric extremadament complex com és el de la Guerra de Successió. Això també voldria dir encabir aquells fets en el relat d'un sol escriptor o, més perillós encara, en el punt de vista d'un productor i un director cinematogràfic. Com succeí al pobre William Wallace recreat per Mel Gibson, el perill que el nostre Villaroel o Casanova esdevinguin més semblants a un general Custer, també inventat, que no als veritables personatges històrics és ben real. Com també ho és que ens acabem per creure que la guerra acabà en el setge de Barcelona l'11 de setembre de 1714, quan realment ho va fer l'any següent a Mallorca.
