La lectura del llibre de Keith Lowe dedicat a la situació d'Europa en els anys immediatament posteriors al final de la Segona Guerra Mundial, titulat, precisament, 'Continent salvatge', ens dóna valuoses claus per entendre alguns dels aspectes de l'Europa actual.
Una d'elles és la paradoxal brutalitat que suposà la pau per a les minories de l'Est. No només es tracta de la desaparició dels jueus gràcies a la terrible eficàcia del genocidi industrial alemany durant la guerra, sinó que els supervivents no foren ben rebuts pels seus antics compatriotes eslaus. Tant fou així que molts d'ells fugiren a Alemanya perquè s'hi sentien més segurs que no a Polònia. Poc temps després acabarien emigrant als Estats Units o a Israel. El més cridaner, però, va ser la desaparició dels alemanys de l'Est d'Europa, on havien viscut des de l'època medieval. Uns ho feren empesos per l'avanç de l'exèrcit roig, però molts més es veren obligats a abandonar les seves llars un cop acabada la guerra senzillament perquè les autoritats soviètiques i els seus aliats no els volien. Es tracta de xifres milionàries que no tenen parangó en la història: entre 12 i 16 milions de persones se'n veren afectades.
Altres grups ètnics minoritaris també seguiren la mateixa sort. Els hongaresos de Romania i viceversa, els albanesos de Grècia, els romanesos d'Ucraïna, els italians de Iugoslàvia, els turcs de Bulgària i els grecs de Turquia uns anys més endavant. Sense oblidar la despietada neteja ètnica de les minories d'ucraïnesos de Polònia i els polonesos d'Ucraïna. Basta dir que algunes cròniques afirmen que els nazis no tenien res a envejar de les seves tàctiques de terror utilitzades en aquestes dues zones.
El resultat va ser que el centre i l'est d'Europa van deixar de ser multiculturals. Havien desaparegut els vells imperis en què jueus, alemanys, magiars, eslaus i dotzenes d'altres nacionalitats es casaven entre si, discutien i s'entenien el millor que podien. No era un món idíl·lic, però havia funcionat durant molts de segles.
Una altra de les conclusions que ofereix l'historiador britànic és el protagonisme imperial de l'URSS i el comunisme en la conformació d'aquell nou món. Evidentment, no amaga la culpabilitat del nazisme en l'inici d'una guerra salvatge que, entre d'altres coses, va trastocar els fonaments morals que havien regit aquelles societats fins aleshores. Ara bé, foren els soviètics els qui imposaren un nou ordre mitjançant el terror. Aquesta situació va prendre un caràcter de guerra oberta en aquells indrets on ja sabien el que volia dir caure sota el jou soviètic, com als països bàltics i a Ucraïna. Un altre cop Ucraïna. Tant va ser així que en aquest país, oficialment república soviètica, 400.000 homes i dones lluitaren contra els comunistes prorussos entre 1944 i 1950. Molts d'ells eren antics feixistes col·laboradors dels alemanys o assassins de jueus i de polonesos. Encara que no faltaren els que seguiren lluitant per alliberar el seu país de les ingerències estrangeres i de l'stalinisme del moment. Tot extremadament complex com per voler qualificar aquell conflicte en termes maniqueus de bo i dolent.
El que no hi ha dubte és que els resistents bàltics i ucraïnesos lluitaven en una guerra perduda. No podien canviar les línies geopolítiques implantades a Ialta i Potsdam pels guanyadors de la guerra. Això volia dir que tot i la propaganda occidental, ni americans ni britànics mourien un dit per ells, com tampoc no ho féu l'URSS pels comunistes grecs.
Fins aquí el 'Continent salvatge' de Lowe. Ara ens queda el nou salvatgisme de la guerra d'Ucraïna amb Rússia en ple segle XXI i la dificultat de superar un llegat que la caiguda del mur de Berlín i de l'imperi soviètic ha posat en dubte però no s'ha superat. Per una part, semblen perviure els paràmetres de la monotenicitat imposada a punta de pistola durant la guerra i postguerra fa més de cinquanta anys. Les minories no tenen drets a l'Est. Per l'altra, l'imperialisme rus de sempre no es resigna a perdre el cinturó de seguretat que el preserva dels seus adversaris occidentals, ara sota la bandera de l'OTAN i de la UE. Maidan i totes les revolucions taronja precedents foren impostades per alemanys i americans, pensen Putin i els seus. Enfront d’això, una Europa desunida i temorosa del gegant rus torna a tirar la pedra i amaga la mà. Per això em temo que els ucraïnesos lluiten, altre cop, en una guerra perduda, encara que molts d'ells no es mereixin guanyar-la.
Sembla com si el pes de la Història fos massa gran a l'Est com per poder-la oblidar per a sempre més.
