OBSERVATORI
Opinió 24/02/2018

D’himnes i banderes

i
Pere Salas
3 min
D’himnes i banderes

Professor d’Història UIBMarta Sánchez ha fet evident aquests dies passats que el nacionalisme espanyol està en plena forma. El mateix ens indiquen les banderes grogues i vermelles dels balcons o la intenció creixent del vot a Ciutadans, un partit que pràcticament només té dins el seu currículum polític la defensa de la unitat d’Espanya.

De la constatació d’aquest fet se’n poden extreure diverses conclusions. La primera és que el procés nacionalitzador espanyol ha tingut més èxit del que se li havia atribuït. Veritablement, aquest és un debat antic i no superat del tot. Des del mateix segle XIX, publicistes i intel·lectuals conservadors, regeneracionistes i progressistes han defensat la debilitat de l’Estat i l’existència de l’Espanya invertebrada, com posaren de moda Joaquín Costa i Ortega i Gasset, entre molts d'altres. Per no parlar de tota la literatura del desastre, de sobres coneguda. Aquest paradigma, reforçat en les primeres dècades del nou-cents, ha passat d’assagistes i polítics a les ciències socials, arribant fins a l’actualitat.

Però realment va ser un fracàs el procés d’espanyolització? La resposta encara no és unívoca per bé que en el camp de la historiografia cada cop són més els qui afirmen que no. El punt de vista va començar a canviar a final del segle passat gràcies, entre altres coses, als treballs engegats des de la Universitat de València per Ferran Archilés. Per a aquest, Espanya seria un país tan estrany com qualsevol altre, parafrasejant el títol d’un famós treball que publicà conjuntament amb Manuel Martí el 2002, que venia a desmentir l’especificitat del cas espanyol respecte dels països de l’entorn, fins i tot de França. Això volia dir que es posava en entredit la tesi del fracàs, entre altres raons perquè l’Estat no fou tan dèbil i perquè la creació de nacions a Europa no havia estat obra exclusivament dels governs centrals. Associacions privades, sindicats i partits polítics d’àmbit estatal, fins i tot la mateixa Església, en foren actors rellevants. De fet, el regionalisme, el foralisme i el federalisme hi varen contribuir a la seva manera, tot i plantejant, com els progressistes, formes diverses d’una única nació imaginada que no era altra que Espanya.

Aquest enfocament és deutor de propostes de més llarg abast, com la de Michael Billing en el seu famós 'Nacionalisme Banal' o dels treballs de Maurice Agulhon centrats en la politització de la ruralia francesa. Tots ells consideren el 'National building' com un procés que va necessitar un gran espai de temps per consolidar-se i subjectes molts diversos per arribar a la situació actual, una situació en què l’estat nació és una veritable realitat identitària per a la majoria de la població del món occidental, tant des del punt de vista intern (de cada país) com extern (reconeixement internacional). És el moment en què el nacionalisme ja no es percep perquè és entès com a natural i els ciutadans treuen les banderes als balcons o canten himnes patriòtics sense necessitat que els ho mani el govern de torn. I si cal morir per la pàtria tampoc no hi falten voluntaris. Tampoc no es qüestiona la repressió contra els antipatriotes, com hem pogut comprovar en el nostre entorn. Així mateix, els quebequesos i escocesos comprovaren les dificultats dels mateixos nacionalistes per rompre amb els respectius estats, quan tingueren l’oportunitat de fer-ho. A la inversa, això explica les dificultats d’integració europea. No només per les reticències dels dirigents polítics de cada país a perdre poder sinó també per les premisses nacionals de les respectives poblacions. La veritat és que, tot i els nous competidors de diversa natura, l’estat nació encara gaudeix d’una salut envejable.

Ara bé, l’èxit del nacionalisme català (i, en certa mesura, del basc) també ens demostra que l’estat nació espanyol és incomplet. Segurament perquè no cal oblidar que les “nacions” culturals són anteriors als estats i perquè el nacionalisme espanyol ha combinat la voluntat d’uniformització i aculturació (com a França) amb la incapacitat per crear una ciutadania a tot el territori que es pogués sentir vinculada políticament amb el govern central (a diferència de França).

stats