OPINIÓ
Portada 18/01/2015

Dos Pins

5 min

Primer la nevada del 15 de gener de 1985 ho va capgirar tot. No hi estàvem avesats. Havien passat 29 anys des que la meteorologia haguera provocat una excepcionalitat semblant. Però ara tot seria diferent.

En el decurs de les dues nevades, Pollença havia canviat tant i tan de pressa que molts ni s’adonaren que vivien en una altra època. Abans dels anys seixanta la revolució ja estava en marxa. Els pollencins abandonaven els temples i les tradicions. Les obreries varen desaparèixer el 1950. Només la reinvenció d'algunes festes en va permetre la supervivència. En aquest procés de recuperació hi va tenir molt a veure la societat civil –representada per la Peña Agrícola, per exemple– o, també, el mateix Ajuntament, del qual un jove Ramon Rabassa seria regidor.

De fet, Sant Antoni va ser fortament reestructurat el 1954 i el 1959 fins a donar-li la forma actual. En aquells anys s'eliminaren elements tan tradicionals com el 'Parell' per traslladar el Pi a la plaça Vella i es va passar la data de la pujada del dia 16 al dia 17. Però, a més, s'hi va afegir l'anada a cercar el pi a fora vila, que es va consolidar a Ternelles a partir de 1959, tot i que deu anys després encara es va dur de la possessió de Colonya. Tanmateix, el més important és que la reforma havia salvat Sant Antoni.

La política també era molt diferent el 1985 respecte del 1956. La democràcia s'obria pas a l'Estat espanyol. La gran novetat era que l'equip de govern municipal convivia amb una oposició oficial en el propi consistori, així mateix la ciutadania i els mitjans de comunicació exercien el seu dret d'expressió lliurement.

Precisament, eren els nascuts després del 56 els qui, foragitat l'autoritarisme de la dictadura, també rebutjaven l'autoritat paterna, tant a dins l'Ajuntament com a casa seva. Els pares representaven la generació que continuava dominant l'Ajuntament com abans de la democràcia. També havien viscut les dues nevades, a diferència dels seus fills, que tot just tastaven la primera. Foren ells els qui veren Sant Antoni a punt de morir, mentre que el jovent només el conegué esponerós. Per a les noves generacions, la festa abans que tradicional havia de ser popular, democràtica i, fins i tot, progressista. Ni els pares ni l'autoritat municipal legalment constituïda ni molt manco el clergat podien actuar en nom de Sant Antoni.

Vist en perspectiva, avui sembla com si el 1985 ningú no fos conscient dels nous temps que estaven vivint. Els joves desconeixien el passat de la festa i els més vells ignoraven el nou procés de sacralització laica que havia experimentat Sant Antoni.

Així les coses, quan el batle Ramon Rabassa i la majoria municipal d'UM, al·legant motius de seguretat, decidiren suspendre l'anada a Ternelles a cercar el pi, reduint la celebració a la pujada al Pi prèviament transportat amb una palera el dia 19 a les 11 del matí, es va crear un conflicte impensable uns anys abans.

Veritablement, la iniciativa de l'Ajuntament no estava fora de lloc i, ni molt manco, es pot qualificar d'il·legal. Altres municipis, com Muro i Santa Margalida, actuaren de forma semblant sense cap conseqüència. Però políticament la decisió va ser desencertada, almanco en les maneres. Per començar es va actuar unilateralment, obviant l'oposició i els col·lectius de la societat civil susceptibles de sentir-se afectats. Tampoc no hi va ajudar que el batle mateix passés tot el dia 17 al Moll, desapareixent de l'escenari més conflictiu. Totes aquestes circumstàncies, a més, foren aprofitades pel partit majoritari de l'oposició, el PSM, encapçalat en aquesta problemàtica per Bartomeu Payeras, per treure el màxim rèdit polític de la situació. Eren els nous temps.

Trencat el diàleg, un grup de joves concentrat a l'Almoina decidí tirar pel dret. Partiren en direcció a Ternelles, sense autorització i, evidentment, sense suport municipal de cap classe, a cercar el Pi. A la tarda, per ventura un poc més prest de l'hora acostumada, que en aquells anys era sobre les 4.30 h, el Pi arribava a la plaça Vella. Molta altra gent s'havia sumat a la comitiva en tocar els carrers de la vila. Sense possibilitats d'usar el ternal, es va tallar el pi per poder-lo plantar; seria el més baix de la història. Seguidament un jove el va coronar. En aquells moments, el rebombori en el poble ja era majúscul.

L’endemà, va aparèixer un nou programa de festes sense signatura ni segell de cap classe, però suposadament obra de l'Ajuntament. En aquest, després de lamentar els fets ocorreguts el dia del sant i qualificant d'irresponsables els autors, es convidava el poble a anar a cercar, col·locar i presenciar la pujada al Pi de Sant Antoni. No només hi hauria dos pins aquell any, sinó també dues comitives a Ternelles.

Com resulta lògic, l'actitud del govern municipal no va caure gens bé als promotors del primer pi, al PSM i als joves que, a títol individual, participaren en aquella improvisada festa. Reclamaven, un cop més, que la festa no fos propietat del batle sinó del poble. Al mateix temps, reiteraven que cap autoritat no podia trastocar el 'natural' esdevenir de les tradicions de Pollença. És de destacar que en la creació d'aquest estat d'opinió contrari a l'equip de govern d'UM també hi participà una facció del seu propi partit, mentre que el PSOE se'n va mantenir al marge en tot moment. Les festes tradicionals eren coses de la CEDA, pensaven alguns dels seus dirigents. Per tant, la crisi anava més enllà d'una divisòria entre esquerres i dretes, com havia estat habitual en el passat i, especialment, durant la Segona República.

En clarejar el dissabte dia 19, festivitat de Sant Màrius, la neu s'havia fosa i Pollença s'havia escalfat com no es recordava feia temps. La població es trobava cada cop més polaritzada, tot i que no faltaren els qui se situaren al marge de la polèmica. La situació es va acabar de tensar quan el segon Pi va arribar als voltants del centre urbà escortat per membres de la guàrdia civil proveïts d'armes antidisturbis. Les forces d'ordre públic foren requerides a causa de les insistents notícies que arribaven a Ternelles segons les quals un grup de joves interceptaria el Pi a l'arribada a la vila.

Sigui veritat o no aquesta suposició, la realitat és que molts de pollencins anaren a cercar el Pi aquell dissabte, però al mateix temps una gentada l'esperava als diversos carrers de l'itinerari clarament posicionada en contra. Prest es varen sentir els primers insults entre uns i altres. A més, la presència de la Guàrdia Civil va ser entesa com una provocació més. Els ànims s'anaven encrespant a mesura que la comitiva s'apropava a la plaça Vella. Allà, la gentada era enorme i la tensió va arribar al punt màxim quan Antoni Cerdà, 'Formentor', es va decidir –i aconseguí, descalç i magistralment– a pujar al pi sota una pluja de monedes i insults. Insults que també reberen els membres de les forces de seguretat i les autoritats municipals. Per cert, també hi va haver divisió d'opinions respecte a la seva actuació. Per uns, fou excessivament repressiva, ja que impediren fer fotografies, llançaren algun esprai i, fins i tot, detingueren momentàniament un jove. Per altres, va ser modèlica perquè permeteren que l'acte es realitzàs segons el que estava programat, i sense utilitzar a fons el material antidisturbis. Les pilotes de goma restaren dins les bandoleres.

El 2015, trenta anys després d'aquells fets, Pollença és una altra i es puja al Pi fosca negra. Per comprovar-ho basta obrir la finestra al passat que ens proposen les impagables fotografies d'en Biel March, en Biel Perelló i en Joan Sina. Tres joves del 1985 que avui ja són pares, però que, com jo mateix, encara esperen viure l'experiència d'una segona gran nevada.

stats