Mallorca no va necessitar el turisme de masses per assolir l’esperança de vida més alta d’Espanya. La societat que havien bastit els nostres avantpassats, fonamentada en una agricultura moderna, encarada a l’exportació i amb un relatiu desenvolupament de les activitats manufactureres, fou un dels factors de l’elevació del nivell de vida al llarg de la segona meitat del segle XIX. La preocupació de la població i de les institucions locals i provincials per aconseguir entorns saludables, així com l’activitat beneficosanitària de determinats ordes religiosos femenins, ajudaren també els mallorquins a viure més anys que no la resta d’espanyols. L’enginyer Eusebi Estada o els metges Enric Fajarnés i Emili Darder Cànaves eren ben conscients d’aquesta situació.
Una de les primeres conseqüències d'això fou el creixement sostingut de la població des de finals del segle XVIII, cosa que no tenia parangó amb cap altra època històrica. Si Mallorca tenia 140.699 habitants el 1797, el 1900 es va arribar als 248.249 i el 1960 als 363.199. El més interessant és que en aquest mateix període, el benestar dels illencs augmentà lleugerament, excepte en algunes conjuntures especials, com durant el final de la primera guerra mundial i/o la guerra Civil.
Ara bé, això no vol dir que aquell temps fos millor que l’actual. La balquena no existia i Mallorca no era cap arcàdia que calgui recordar amb nostàlgia. Per exemple, la capacitat d’estalvi de gran part de la població era minsa perquè quasi tots els ingressos s’invertien en productes bàsics, tals com menjar, roba, energia i habitatge, tot i que aquesta proporció va anar minvant a partir de les primeres dècades del segle XX. En aquests anys, precisament, Joan Carles Cirer ho afirma i jo el crec, els mallorquins inventàrem el turisme de masses. Estava lluny, però, del monopoli actual. Per altra banda, la distància entre les classes altes i la resta era abismal.
Per si això no fos suficient, el sistema expulsava la població. Aquest també era el període de l’emigració massiva a l'Amèrica del Sud, França o Algèria. No tant per la misèria de Mallorca, que ja hem vist que no era generalitzable, sinó perquè el diferencial de salaris i les possibilitats d’ascens social eren desfavorables. En termes maltusians es pot parlar, també, d’un desfasament entre població i recursos, provocat per un procés de modernització incomplet.
Com sabem, a partir dels anys cinquanta aquest procés va concloure d’una de les diverses formes possibles, amb el turisme com a gran sector econòmic i social. Els mallorquins, com la resta d’europeus, abandonaren la pagesia, però a diferència d’ells, estroncaren de forma primerenca la via industrial. Preferien posar tots els ous en el cistell del sector serveis (i de la construcció dependent d’aquests). En el mateix moment, la tendència migratòria es va invertir. Ara, no només Mallorca era un lloc avançat de la mediterrània occidental, sinó que tenia un diferencial de salaris i d’oportunitats laborals favorable respecte d'altres indrets. A més, una altra de les grans novetats fou la constitució d’una classe mitjana majoritària amb unes possibilitats d’ascens social en augment.
Amb el decurs del temps el creixement econòmic, interromput només i de forma temporal per les crisis de 1973, 1992 i 2008, ha mantingut la societat illenca dins uns estàndards de consum i benestar plenament europeus a pesar del dèficit fiscal provocat per l’Estat. Un dels seus resultats ha estat l’inversemblant increment demogràfic de les Illes Balears producte de la immigració. Cal destacar que el 2017 es va superar el milió cent mil habitants. Tot un èxit que no cal minimitzar vistes les necessitats que presenten les zones del món que ara expulsen població. Però també és un repte tant o més gran, atès que el creixement no s’ha assolit sense costos. Ens ho demostra la depredació del territori que porta associat el model econòmic actual o els greus desequilibris socials generats en els darrers temps, que afecten no només els nouvinguts, sinó també i entre d’altres, els fills de les classes mitjanes, que tornen a tenir dificultats per viure al seu poble d’origen.
Per tant, mai no havíem viscut tan bé gràcies al turisme o a pesar d’ell? Aquesta és la qüestió i no és fàcil de resoldre.
