El dilluns 19 de maig, Màrius Serra comentava al seu programa Lecturàlia de Catalunya Ràdio, un espai excel·lent per cert, la imminent publicació en francès de la novel·la autobiogràfica de Baltasar Porcel El Cor del Senglar. En un moment donat, per tal d'explicar el retorn de l'autor andritxol a la seva terra natal, Serra va posar mà del tòpic de l'aïllament dels habitants de les illes. Ja ho deia Josep Pla, les illes sempre són lluny. Els diccionaris les presenten separades del continent, envoltades d'una barrera d'aigua. I sempre solen ser petites i marginals. Tot plegat explicaria l'especificitat dels seus habitants, la seva anormalitat respecte al comú dels mortals a causa de l'encapsulament en què han viscut històricament. Precisament, un d'aquests trets originals dels illencs seria la imperiosa necessitat que manifesten de tornar al lloc d'origen. És el que explicaria el retorn de Porcel a Mallorca, "com tants i tants de mallorquins", reblava el clau l'escriptor català.
No cal dir que una afirmació semblant obtindria avui un ampli consens. En la novel·la de Porcel mateix, es pot deduir aquest força d'atracció immanent i determinista de l'illa. Els tòpics i els paradigmes científics són així, s'endinsen tan fort dins el sentit comú o el quefer científic que ni l'evidència més absoluta els pot estripar, almanco a curt termini.
Perquè evidències en contra del tòpic de l'aïllament n'hi ha de sobres. En primer terme, cap estadística demogràfica no corrobora que els emigrants illencs retornin més que els continentals. Al contrari, el que sí reflecteixen, especialment parlant de Mallorca, és el gran pes que ha tingut històricament la sortida de població autòctona. Tothom recorda la gran emigració massiva a l'Argentina, Cuba, Algèria o el sud de França a finals del XIX i primer terç del XX. Però això no fou una característica única de la contemporaneïtat. Uns segles enrere foren els mallorquins i no els continentals els que repoblaren les terres buides que havien deixat els moriscos a la Marina Alta, al sud del Regne de València. Quasi al mateix temps, principis del XVII, un grup més reduït emigrà a una altra illa, Sardenya. La majoria va refer la seva vida a les noves destinacions per a sempre més.
Amb aquesta mena d'argumentacions ja podem intuir que Mallorca no ha estat, precisament, una terra aïllada. La raó cal cercar-la en la seva situació al bell mig de les principals rutes comercials del Mediterrani occidental i en la importància cabdal del transport marítim en la història de la humanitat. Llavors el mar, en contra del que diu el tòpic, ha unit en comptes de separar com sí feien els camins inexistents de la terra ferma. És més, des de fa més de tres mil anys ha estat més fàcil arribar i partir d'una illa –salvant algunes excepcions remotes– que de qualsevol altre lloc situat uns quilòmetres terra endins de qualsevol continent. Les conseqüències per a Mallorca, situada a una distància envejable dels principals ports mediterranis. Per descomptat Barcelona (a 244 km) i València (a 268 km), però també Alger (a 310 km), Marsella (a 288 km), Nàpols (a 1.060 km), Orà (a 526 kn), Gibraltar (a 829 km), Palerm (a 959 km) han estat incommensurables. Ha suposat no només estar en contacte permanent amb centres urbans de primer ordre, sinó també situar-se geoestratègicament entre les riberes nord i sud del Mediterrani; o el que és el mateix, entre la cultura musulmana i la cristiana, Àfrica i Europa.
En el cas de les Illes Balears, el resultat no ha estat altre que el de crear una societat molt més mimètica amb el comportament continental del que fins ara s'ha cregut. Ens ho demostra la dependència del comerç exterior i els processos d'hibridació i aculturació que han experimentat en cada època. Per exemple, la creació d'un empori púnic a Ebussus; la Medina Mayurqua musulmana que competia amb els comerciants barcelonesos; una Ciutat de Mallorques que obrí consolats per tota la Mediterrània i va ser un centre de redistribució d'esclaus; els inicis de pautes demogràfiques modernes molt abans que l'Espanya interior i semblants a les de França i Catalunya; l'adaptació de l'agricultura als mercats mundials durant el XIX al temps que Menorca s'industrialitzava i es decantava pel republicanisme o la terciarització econòmica dels anys seixanta del segle passat, per posar-ne només uns exemples puntuals.
En fi, que encara avui resulta més econòmic viatjar des de Palma fins a Düsseldorf o a Manchester que no des de Conca.
