Una de les aportacions més originals d’Europa al món ha estat la de morir per la pàtria. La idea havia arrelat tant el 1914 que, en quatre tràgics anys, gairebé la civilització va desaparèixer del Vell Continent. De fet, fou l’avantsala de mals encara pitjors, des de Stalingrad fins a Auschwitz passant per Normandia.
No és fàcil explicar el perquè. Però segurament és el mateix procés que es troba al darrere de la llàgrima que es deixa caure en perdre la corresponent selecció de futbol o per un fet luctuós ocorregut a centenars de quilòmetres de distància pel fet de situar-se dins el propi territori estatal. És a dir, de trets identitaris i lligams abstractes diferents a la cultura o a l’experiència personal, que provoquen comportaments d’empatia envers persones o causes que en termes objectius podrien ser perfectament alienes, però són sentides com a pròpies.
Això significa un èxit sense precedents del modern Estat nació. Recordem que no sempre havia estat així. Que cap rei absolutista, com Felip II o Lluís XIV, albirà, ni en somnis, que pel fet de ser espanyols o francesos, els seus súbdits es matessin entre ells al camp de batalla. Ara, el nou Estat liberal amb una mà educava, curava i, fins i tot, alimentava els seus ciutadans mentre que amb l’altra els enviava a les trinxeres. Però el més admirable és que per aconseguir-ho, la coerció no era ni és el principal ingredient. Basta veure les fotografies que mostren l’alegria dels soldats de París, Londres o Berlín l’estiu de 1914, just abans de partir cap al front.
L’èxit significa que els pagesos i súbdits de l’Antic Règim s’havien transformat en espanyols, francesos, anglesos, alemanys, italians... en un procés complex i de llarga durada, només realment visible a partir de la segona meitat del XIX. Segons publicà Michael Billig el 1995, la causa fonamental d’un canvi d’aquesta magnitud fou l’habilitat de l’Estat per camuflar la creació de la nació. Es tracta d’un nacionalisme banal, amagat sota capes de quotidianitat i comportaments aparentment naturals, en el qual també participaren altres instàncies de la societat civil. De la seva eficàcia en va dependre cohesionar, més prest o més tard, la ciutadania al seu voltant i arremetre amb eficàcia contra els possibles competidors -especialment els nacionalismes no dotats d’Estat- tot i qualificar-los de ser inventats, antinaturals o ahistòrics, quan no forassenyats.
La potència d’aquest nacionalisme banal es deu a la utilització d’un ventall de recursos simbòlics, d’hàbits i experiències compartides que tenen el fet nacional com a teló de fons però sense que sigui el seu objectiu declarat. És la bandera espanyola onejant als ajuntaments o les oficines de l’atur. És la imatge del monarca a les escoles, els segells i les monedes, fins i tot, a l’euro. Són els noms dels carrers, com els dels pobles de Mallorca a partir de 1862, que inclouen, per primer cop en la història, topònims estatals en plaques de ceràmica i, per descomptat, en castellà. És l’obligatorietat a dia d’avui d’estudiar Història d’Espanya en comptes d’Història Universal en el Batxillerat. Són els parlaments, els partits polítics i els sindicats d’abast nacional, d’esquerra i de dretes, que han estatalitzat les demandes de la ciutadania. El PSOE (com l’SPD) n’és un exemple paradigmàtic. Per no parlar dels mitjans de comunicació, privats i públics, com han demostrat en l’efusiu tractament de l’abdicació del rei Joan Carles I.
El mateix podem dir de l’esport. No tant de l’actuació de les seleccions dites nacionals, que també, sinó sobretot per l’efecte diari de les lligues o les voltes ciclistes estatals creades a principis del XX, vinculant emocionalment els participants i espectadors, rivals inclosos. Recordem que el futbol o el ciclisme són esports de masses centenaris.
Dos-cents anys de nacionalisme camuflat, més els substrats anteriors de les monarquies absolutes, han creat identitats difícils d’esvair, per molt que hi posem l’ús de la raó o la història en contra. Segurament és un factor que cal tenir molt en compte per explicar per què la idea d’Europa no rutlla, com ho demostrà l’enorme abstenció de l’altre diumenge. O l’avanç espectacular de la ultradreta en els mateixos comicis. Fins i tot ens pot donar la clau per entendre per què tanta gent sortí al carrer amb banderes espanyoles el dia que un tal Puyol eliminà Alemanya d’un Mundial. I, així mateix, sabrem el per què és tan difícil que Escòcia s’independitzi del Regne Unit.
