OPINIÓ
Portada 26/10/2014

Nacionalisme epidemiològic

3 min

Al segle XIX l'arribada del còlera des d'orient va servir a les potències europees per justificar les seves ànsies imperialistes. Els dirigents espanyols, faltaria més, no volgueren ser menys i el 1859 iniciaren una guerra al Marroc amb l'únic objectiu de salvar l'honor i reforçar el sentiment nacional, alhora que culpabilitzaven el retorn dels pelegrins de la Meca d'haver portat el còlera a la Península, com també feren els seus homòlegs d'altres respectables països.

Igual que els polítics i els periodistes, la classe mèdica es va abocar amb força a l'empresa. Les conferències sanitàries internacionals en són una bona prova. Com també ho és aquesta perla extreta de la memòria de la Junta Provincial de Balears de 1865 quan, amb paraules textuals, afirmava que: "El gérmen de muerte, arrojado sobre la civilizada Europa por los sectarios del Islam, corre con paso veloz por todos los pueblos bañados por las aguas del mar Negro, del Adriático y del Mediterráneo".

El 1918 fou Espanya la que va ser pagada amb la mateixa moneda. La premsa mundial va batejar la terrible pandèmia que es patia l'hivern d'aquell any amb el nom de "grip espanyola", quan ni tan sols s'havia iniciat en aquest país. Però el més interessant és que cap de les democràcies en guerra no va permetre que la seva premsa donés notícies d'aquella o d'altres malalties semblants, per por de ferir l'orgull nacional, molt més important que el mal que poguessin fer les bales i els obusos. El problema fou que això impedí que s'apliquessin mesures quarantenàries adients i, finalment, fou un dels factors del descontrol de la situació. Casos semblants en podríem oferir a cabassos fins a arribar al dia d'avui.

Per tant, no ens ha d'estranyar el comportament dels governs occidentals en general, com el de Rajoy en particular, davant la crisi provocada per l'ebola. És pura lògica del nacionalisme d'estat. Són criteris polítics, quan no econòmics en comptes de sanitaris o solidaris, els qui dicten els comportaments dels governs. De passada, com abans el bacteri del còlera i l'Islam, ara el virus de moda servirà per criminalitzar l'Àfrica negra i els immigrants que esperen el seu torn a les reixes de Ceuta i Melilla, a més d'amagar les vergonyes neoimperials d'europeus i americans i la seva indústria farmacèutica.

Però el cas espanyol ha resultat paradigmàtic i clarificador de fins on pot arribar la hipocresia del nacionalisme que practiquen els estats d'amagat. Resulta que una de les primeres mesures conegudes del govern enfront de l'epidèmia d'ebola fou la d'imitar el que feien els altres països de l'entorn i repatriar els dos missioners espanyols afectats, Miguel Pajares i Manuel García, als quals no em resta més que manifestar la meva més sincera admiració. Això no lleva, però, que seguint aquesta actuació, el govern malbaratés una quantitat ingent de recursos públics i, a més, es posés en greu perill el sistema sanitari espanyol. No s'ha actuat, a més, segons la lògica mèdica, l'ètica universal i la moral cristiana, que afirma que tots els homes són iguals davant Déu. Això vol dir que s'ha preferit salvar dues venerables persones en comptes de fer extensible l'ajuda a tota la comunitat afectada o, més concretament, a l'hospital on exercien els missioners en qüestió. D'actuar així, segurament s'hauria salvat més d'una vida, tan valuosa com la de qualsevol espanyol, al temps que els treballadors de l'hospital Carlos III s'alliberaven d'un perill real de contagi, que podria haver tingut conseqüències molt greus per al conjunt de la societat i, fins i tot, per al sistema econòmic patri, en afectar de ple el turisme.

I això no és tot. Si bé les autoritats espanyoles no varen voler que la religiosa Paciencia Melgar, també afectada i companya de feina de Miguel Pajares, ocupés una plaça lliure de l'avió medicalitzat pel simple fet de no ser espanyola; després, un cop superada la malaltia, no tingueren cap problema a rebre-la amb els braços oberts per utilitzar el seu plasma. Els experts diuen, encara que el govern ho minimitza, que aquest ha estat el factor clau per salvar Teresa Romero. Fins i tot s'ha afirmat que Manuel Garcia hauria tingut més oportunitats de curar-se si Paciencia hagués estat a Espanya.

Un fet veritablement alliçonador, que ens ha de fer pensar que no només no és cristià que els governants elegeixin qui s'ha de salvar i qui ha de morir, sinó que les epidèmies són més universals encara que l'ètica, la moral o l'economia.

stats