El passat 23 d’abril, durant la diada de Sant Jordi, el president del PP de les Illes Balears va manifestar que no comprava roses perquè no era una “cosa nostra mallorquina”. En principi, podria semblar una resposta banal, sense més transcendència, i possiblement sigui així. Però a mi m’ha despertat la curiositat per esbrinar el que és i no és allò nostre.
La primera conclusió que n’extrec és que el senyor Company practica un essencialisme cultural en el tema roses de Sant Jordi que no casa bé amb l’espanyolisme i el cosmopolitisme provincià de què fa bandera el seu partit. Per altra part, com ja varen afirmar Eric Hobsbawm i Terence Ranger, les tradicions “naturals” no existeixen, sinó que són construccions socials formades històricament. Jo afegiria que tota tradició per reeixir s’ha d’emmarcar dins un marc cultural atès que alhora també és canviant. És a dir, les societats perpetuen costums i rituals generats de forma molt diversa, així com els modernitzen i, fins i tot, en transformen l’essència, sinó és que els deixen morir. Per tant, no hi ha tradicions exclusives d’un lloc i, molt manco, per designació divina. Ara bé, aquestes s’imposen en determinats espais mentre que en altres no ho fan. Les causes són diverses, però a ningú escapa que experimentar una història i una cultura comuna hi ajuda molt, a més de, per descomptat, compartir institucions, com ara l’Estat i la religió.
No hi ha dubte que històricament la comunitat local, inclosa la seva espiritualitat, havia suposat la primera generació de costums susceptibles de convertir-se en tradició, abans els primers estats (com l’imperi Romà) o les esglésies institucionalitzades (com la catòlica) no les substituïssin, parcialment o totalment, en aquesta funció. En el segle XIX altres entitats, com els sindicats, partits polítics, associacions o, fins i tot, les empreses comercials, s’hi afegiren, mai més ben dit, a la festa, amb un Estat decidit a monopolitzar-la. En la segona meitat del segle XX, el capitalisme internacional hi va ficar cullerada, redirigint les tradicions a favor del consumisme i d’un hedonisme pujat de to. La festa de cap d’any, el primer de Maig o el divendres Sant són festes mallorquines? Sí i no. Tanmateix, el marc cultural propi segueix oferint possibilitats i barreres a l’expansió dels costums, encara que sovint superades pel procés de globalització.
La pregunta clau, per tant, és saber quina és la cultura pròpia de Mallorca. En formen part les roses de Sant Jordi? Evidentment sí. En primer terme perquè no existeix una cultura exclusiva de cap lloc. Màxim en un territori tan obert com és el d’una illa mediterrània. Això no vol dir que no tinguem rituals i costums que considerem nostres per una o altra raó. Per exemple, el cant de la sibil·la és una tradició ben mallorquina, però no n’és exclusiva i, ni tan sols, es va originar en aquest territori geogràfic. Realment és una tradició cristiana, qui sap si una reelaboració d’un cant pagà, difosa arreu del sud d’Europa que arribà a Mallorca de la mà de la conquesta catalana. A la pràctica, ho consideram una “cosa nostra” perquè aquí ha perdurat més que en cap altre indret, però, si no haguéssim format part de la cultura catalanocristiana no ho seria. I a la inversa, avui en dia no en podem tenir el monopoli per molt nostra que sigui.
Cosa semblant es podria dir dels simulacres de moros i cristians que se celebren a determinades localitats de Mallorca. En aquest cas, es tracta d’una readaptació per part de les comunitats concretes de les lluites cavalleresques i estamentals característiques de la noblesa medieval, com les que es practicaven al Born de Palma; encara que, més concretament, el seu origen calgui cercar-lo en les celebracions de la Reconquesta documentades al Regne de Valencià durant el segle XVI i popularitzades en el XVIII. Per cert, en el cas d’Alcoi, es tracta d’una festa molt vinculada a Sant Jordi com a patró militar. Això vol dir que no són “nostres” els moros i cristians perquè es tracta d’un costum valencià i, per tant, extern a l’illa? La resposta és tan obvia que no cal ni contestar.
La mateixa obvietat que en el cas de les roses dia 23 d’abril.
