Hi ha personatges que necessiten la mort per ser recordats i admirats. Per a uns altres, el traspàs significa caure en el pou de l’oblit. El cas de Ramon Picó és dels segons. Mestre en Gai Saber, president de l’Ateneu Barcelonès el 1902 i del Centre Excursionista de Catalunya dos anys abans, fundador de la Jove Catalunya, autor teatral, poeta de renom, entre molts altres mèrits, va rebre els reconeixements més diversos en vida i va assolir un posicionament econòmic i social rellevant. No debades, el bo i millor de la societat barcelonina assistí a l’estrena parcial de la seva òpera Garraf al palau Güell el 1892. El dia en què morí, tota la premsa dels territoris de parla catalana li dedicaren la seva portada o en feren necrològiques laudatòries de primer nivell. Fins i tot, va posar nom a un carrer a la ciutat comtal.
Després, les tenebres. O una nota a peu de pàgina als tractats de literatura. En els de política, ni tan sols això. El mateix feien els lletraferits del seu poble, dedicant-li, de tant en tant, la seva atenció com a poeta i gràcies. Una situació molt diferent que l’experimentada pel seu compatriota i amic, Miquel Costa i Llobera, tot i que partien d’una fama semblant.
Què va passar que expliqui la sortida de la història de Ramon Picó? Evidentment, no hi ha una resposta simple i unívoca. En primer terme, el mateix Picó no afavorí la permanència en el temps quan va romandre més del compte en uns corrents literaris i de pensament considerats passats de moda a principi del segle XX. El seu catalanisme conservador, romàtic i catòlic no casava bé amb l’esperit de la Setmana Tràgica i de les avantguardes que s’anaven succeint. Els joves li donaren l’esquena i els vells companys de colla ja no hi eren o no compartien el seu ideari.
Però això no basta per explicar-ho tot. Ramon Picó era un catalanista de Mallorca resident a Barcelona, en uns moments en què aquest corrent polític tot just s’estava desenvolupant a la seva terra natal. I quan ho va fer, se centrà més en la pròpia illa i no tant en el conjunt de Catalunya, això sí, sense renegar dels vincles culturals i històrics considerats comuns. Al Principat passava una cosa semblant però a la inversa. Tot i el paper cabdal que havien fet els mallorquins en la Renaixença, Mallorca no acabà d’entrar de ple dret dins el projecte nacional català. Precisament, Ramon Picó suposava tot el contrari. Encara que mancat d’un corpus doctrinal prou explícit, els seus discursos i, sobretot, la pròpia pràctica vital, el feren superar les diferències existents entre els territoris de parla catalana. A Barcelona s’adonà que mallorquins i catalans formaven un sol poble. Això no vol dir que renegàs de la pàtria natal. Però les seves particularitats eren considerades necessàries per entendre que Catalunya anava més enllà dels antics comtats catalans.
No és estrany que al final fossin pocs els qui el poguessin reivindicar. Uns se centraven en el camp estrictament cultural, com ara el mateix Costa i Llobera; uns altres se situaven a l’esquerra política. És el cas de republicans com Lluís Martí. Al Principat mateix, els camins de la política també es dividiren i polaritzaren. El tarannà de Picó, com en el camp de les lletres, quedà desfasat, una 'rara avis' que no satisfeia les expectatives de ningú. Com a màxim, quan el catolicisme derivà en posicions cada cop més espanyolistes durant la República i, sobretot, durant la Guerra Civil. Per això, aquells qui el recordaven només es fixaren en el poeta jocfloralista, que, tot sigui dit, no arribà a l’altura d’un Verdaguer, un Costa o un Alcover.
Per tot això i més, cal valorar el fet que l’Ajuntament de Pollença dedicàs a l’autor de 'Cor de roure' el 2016, que va donar el seu darrer fruit el dijous 22 amb la presentació, al casal Joan Alcover, del llibre titulat 'Ramon Picó i Campamar. Un home de la Renaixença', editat per El Gall Editor, un volum que recull totes les aportacions dels especialistes en la matèria a les jornades d’estudis que es varen fer aquell mateix any. És una tasca cabdal per recuperar la veritable vàlua del personatge i el seu significat històric.
I ja se sap que només superarem la foscor de la mort amb la llum de la memòria.
