Opinió 10/03/2018

La necessària feminització dels homes

En definitiva, si volem una societat més pacifica, és a dir, millor, caldrà procurar que els homes s’assemblin cada cop més a les dones

i
Pere Salas
3 min

Habitualment les relacions de gènere són enteses en termes d’igualtat. Evidentment, aquest ha de ser l’objectiu final de tota societat. Però, al meu parer, no tant perquè les dones arribin a ser el que han estat els homes històricament sinó viceversa. Basta centrar-nos en la violència per tenir clar el que vull dir.

Al llarg dels segles i en tots els llocs, han estat els homes els qui han comandat exèrcits i assassinat els seus congèneres pels motius més diversos. També han estat ells qui han raptat, violat i matat les dones. Gairebé mai no han estat elles les perpetradores d’actes violents, el que no vol dir que quan han governat, com Isabel la Catòlica, Isabel I d’Anglaterra o Catalina la Gran de Rússia, no hagin estat capaces de dirigir els seus països a la guerra amb decisió o actuar amb duresa contra els seus enemics interns. Realment, no els quedava més remei si volien seguir ocupant els rols tradicionalment ocupats per homes en un context internacional dominat per la masculinitat. Com afirma Steven Pinker, les amazones o altres dones guerreres a l’estil de Lara Croft o Xena són més producte de l’excitació masculina davant la imatge d’un determinat tipus de dona que de la realitat històrica. Les raons de tot plegat no estan del tot clares. Podrien anar des de la biologia fins a condicionaments socials. No debades, les femelles dels grans mamífers es dediquen a tasques productives de primera necessitat, com ara caçar o recol·lectar, mentre que els mascles lluiten a mort per altres femelles o defensant el territori enfront d’altres mascles de la mateixa espècie. Alhora, no hi ha dubte que la divisió de rols ha estat segellada i, en ocasions augmentada, per la mateixa dinàmica històrica hegemonitzada pels homes.

A la manca de dones soldat s’hi suma l’absència d’assassines, tot i la mitificació de l’estereotip de l’emmetzinadora o de la bruixa. Veritablement, aquestes dues figures han existit, però mai amb la importància amb què han transcendit. El nombre d’assassins en tots els temps ha estat infinitament més alt. Fins al dia d’avui, els homicides han estat homes, principalment en edat jove. Ja sigui per motius de sexe, com per al manteniment de l’estatus, l’honor i el posicionament social. També per pura depredació dels recursos dels altres. Això ho vàrem comprovar de primera mà en un estudi sobre la criminalitat i la guerra privada a la Mallorca del segle XVII, realitzat conjuntament amb Antoni Domingo, en el qual no vàrem documentar ni un sol cas de dona homicida, en un context d’alta violència. En canvi, sí que es constituïen en un objectiu de primer ordre, fins i tot mortal, dels malfactors. I no només no hi havia dones que atacassin els homes sinó que tampoc no agredien altres dones.

Certament, en ocasions les dones manifesten opinions semblants als seus marits pel que fa a la violència. Es tracta d’un fet lògic per quan poden sentir-se impel·lides a defensar una mateixa família o territori, tot i que deixin que siguin els seus companys els qui prenguin la iniciativa. Però ni en aquest camp de les opinions i la influència solen encapçalar la bel·ligerància en la societat. Els analistes indiquen que el vot femení se sol inclinar per partits i candidats centristes, quan no directament pacifistes, com es va comprovar a Europa occidental després de 1945, moment en què milions de dones s’incorporaren a l’electorat, fet que explicaria l’ascens de la Democràcia Cristiana o els partits socialistes no revolucionaris. La tendència a votar candidats demòcrates als EUA també és evident, a pesar de l’elecció de Donald Trump.

Aquesta diferència sexual és la que va crear el marc de la Lisístrata d’Aristòfanes, en què les dones de Grècia fan una vaga de sexe com a mesura de pressió perquè els seus esposos posin punt i final a la guerra del Peloponès. Així, en el camp de la ficció es prefigurava a l’època antiga una de les essències del feminisme del segle XIX, quan es va solapar, no només amb el pacifisme, sinó amb les lligues del bon parlar, l’abolicionisme o els moviments animalistes.

En definitiva, si volem una societat més pacifica, és a dir, millor, caldrà procurar que els homes s’assemblin cada cop més a les dones.

stats