Ha estat anunciar que exhumarien les restes de Francisco Franco del Valle de los Caídos i ha començat la mobilització feixista. De fet, una més de les que hi hagut a l’Estat des de fa un grapat d’anys, com la que es va organitzar, i encara dura, el mes d’octubre de l’any passat arran dels fets d’octubre del 2018.
Alerta, no vull donar a entendre que els feixistes s’hagin creat per culpa de l’independentisme o de la coherència democràtica que, en el cas de l’exhumació, ha demostrat el govern de Pedro Sánchez. Evidentment, ja hi era abans. Sense anar més lluny, a Mallorca mateix, el dissabte de la festa del 31 de desembre en compareixen un bon grapat.
La ultradreta no és un invent actual ni tampoc no és exclusiva d’Espanya. Ara bé, hi ha una diferència essencial amb la de la resta de l'Europa occidental, on s'ha superat la relació amb el feixisme tradicional nascut en el període d’entreguerres, mentre que a Espanya, no. La reivindicació de l’extremadreta de la figura de Franco i del seu règim, sorgit d’una ferotge guerra guanyada gràcies al suport de Hitler i Mussolini, n’és una evidència irrefutable. El més original, però, és que la dreta parlamentària tampoc no acaba de considerar necessari condemnar el franquisme. I, sobretot, que no pocs oficials de l’exèrcit encara en facin apologia, com han demostrat els oficials en la reserva signants del famós manifest en defensa del general Franco, encara que la crítica d’altres militars també ha estat força contundent, més fins i tot que la del mateix govern socialista o la judicatura. Crec que aquesta situació seria inversemblant en qualsevol altre país democràtic, especialment en aquells que varen patir règims semblants. Recordem que a Alemanya és delicte l’exaltació del nazisme.
En aquest punt, la relació amb el passat esdevé inconclusa i problemàtica. Si bé en l’àmbit acadèmic la culpabilització del franquisme i la seva connexió amb el feixisme internacional és majoritària, no es pot dir que el revisionisme no hi tingui cabuda. Un revisionisme que des de fa vint anys manté el pols als mitjans de comunicació gràcies a la cobertura que es dona a les opinions de publicistes i divulgadors com Pío Moa i César Vidal, que desacrediten la República i acusen l’esquerra de tots els mals de la guerra civil. Si fa no fa, reprenen el punt de vista de personatges del règim com Joaquín Arrarás que, ja el 1937, va iniciar la més extensa i exaltada hagiografia de Franco o Ricardo de la Cierva, a qui podríem qualificar com l’historiador oficial del franquisme. I encara no falta algun altre professor de cert renom, com Stanley G. Payne, que els dona la benvinguda.
Lògicament, aquest revisionisme no és innocent. No vol fer una nova interpretació d’aquest període històric allunyat dels pressupòsits polítics del present, sinó tot al contrari: utilitza el passat per donar cobertura ideològica al neofeixisme actual. En comptes de presentar el conflicte entre una República democràtica i el franquisme/nacionalcatolicisme autoritari, es desacredita la primera per aigualir la repressió i la involució del segon. I, si no es pot, almanco es crearan suficients missatges contradictoris que generin la normal confusió i els dubtes al públic no especialitzat. Fer creure a gent de bona voluntat que ambdós bàndols foren igual de culpables d’una guerra fratricida és també un objectiu a assolir.
En aquest context no és estrany que el general a la reserva Fernández-Monzón hagi pogut dir davant les càmeres d’una televisió d’àmbit estatal que “Franco no asesinó a nadie” o que només "se persiguió a la gente que había cometido asesinatos. La saña y la crueldad se vio en el bando rojo". El seu únic argument és que ell pot opinar amb coneixement de causa perquè va viure de primera mà el franquisme des del primer dia i els historiadors, no. D’una sola tacada, el general ha esmicolat totes les certeses de la guerra civil. O això ha pretès.
Tanmateix, els fets són tossuts. Els milers i milers de morts sota la bota i les bales del franquisme seguiran d’una o altra forma presents. I més prest o més tard tornaran a la llum, com feren a Porreres i com faran a tot Mallorca, on, per cert, ningú no va necessitar cometre cap delicte de sang per ser assassinat pels falangistes i militars rebels.
