OPINIÓ
Opinió 27/10/2018

El pont etern que (no) era romà

i
Pere Salas
3 min

Passades quasi tres setmanes de la catàstrofe de Sant Llorenç i poc més d’una de les inundacions de Pollença, ha emergit un protagonista inesperat en aquesta darrera localitat, el pont Romà. Veritablement, les imatges difoses demostren que allò antic també pot ser funcional. El pont situat al torrent de Sant Jordi no només va aguantar la furiosa torrentada, sinó que, com quasi sempre, tampoc es va embossar.

Recordem que el pont de la carretera d’Artà a Can Picafort es va esfondrar i d’altres han quedat malmesos aquests dies. Al mateix torrent de Sant Jordi, el 1893, es va construir un altre pont que, tanmateix, mai va poder competir amb el primer. Els seus nombrosos i petits arcs eren un perill públic de primera categoria perquè es tapaven amb facilitat pel material divers que portava l’aigua. Tant era així que, després de les inundacions de l’octubre del 1990, el Govern Balear el va substituir l’any següent per l’actual, dotat amb dos únics arcs amb pilar central, com tenia l’antic. Des de llavors, el perill de desbordament ha minvat de forma ostensible. Una prova que la problemàtica dels torrents ve d’enrere però que l’actuació de l’home té molt a veure en la seva resolució. També evidenciava que els enginyers de final del XIX havien perdut per golejada davant els constructors del pont Romà.

Però qui eren aquests eminents constructors? Quan crearen aquesta meravella? Des de quan resisteix la fúria de l’aigua? La veritat és que no se sap. Per tant, no podem donar l’enhorabona als romans. És més, estic convençut que no foren ells qui el construïren. El pont, al meu parer, no és romà, cosa que no vol dir que no sigui molt antic i un dels més importants de Mallorca. M’explicaré amb un poc més deteniment.

La primera notícia referent a l'anomenat pont romà de Pollença data del 1403. En aquells moments els jurats de la vila ja l’hagueren d’adobar, la qual cosa vol dir que tenia molts d’anys o que una torrentada medieval l’havia fet malbé. És interessant constatar que, aleshores, no l'anomenaren com a romà, sinó com “lo pont d’anar a Cubelles”. És a dir, per dirigir-se a la zona actualment coneguda com l’Horta, antesala de la possessió de Ternelles, de gran importància hidràulica, almanco des de l’època musulmana. A partir d’aquí se succeiran diverses notícies que tenen la particularitat de referir-se sempre al pont amb la mateixa denominació de Cubelles o de l’Horta. Mai com a pont romà. Tampoc l’Arxiduc Lluís Salvador, quan visità Pollença la segona meitat del vuit-cents, el va qualificar d’aquesta forma. L’únic que en va destacar és que era de pedra. Una circumstància que no es pot passar per alt, ja que encara en aquell segle eren estranys a l’illa els ponts d’aquest material i ben segur que a l’època medieval seria gairebé únic. No debades, els que creuaven la riera de Palma, per exemple, eren de fusta.

Fou en els darrers decennis del segle XIX quan la cosa començà a canviar. La primera evidència correspon a l’àlbum fotogràfic que publicà el prevere pollencí Sebastià Llobera el 1884, en el qual, sota la imatge del fins ara pont de l’horta, deixa escrit: “Puente Romano”. Pel que sabem, és la primera anotació d’aquest estil i, a més, publicada. També podria ser el primer cop que el pont era fotografiat. Només un any després, el secretari de l’Ajuntament va deixar anotat al marge d’una acta municipal del 13 de setembre de 1885: “Puente de los romanos. Huerta”. S’acabava d’inventar un topocultisme. Però els inventors gaudien d’una formació similar als qui aleshores qualificaven de romanes les murades d’Alcúdia. És a dir, pràcticament nul·la en arqueologia i història. Senzillament atribuïen tot allò indeleble, quasi etern, als romans. No concebien altres progenitors. Per força, Pollença havia de ser filla de Roma. No és estrany que Mateu Rotger, que era un veritable historiador en aquells mateixos temps, mai s’atrevís a qualificar-lo de romà. Però ja diuen que és més difícil de llevar un malnom que no posar-lo, i en aquest cas, després de més d’un segle, s’ha comprovat que la dita és certa.

Tanmateix, el pont medieval continua insubornable mentre els seus germans de formigó s’esbuquen i els lletraferits cerquen la seva fe de naixement.

stats