El republicanisme a l’Estat espanyol ha estat un anhel i una frustració. Dues experiències històriques mutilades per la força de l’exèrcit i altres poders fàctics, la primera entre 1873-1874 i la segona entre 1931-1936/39, crearen un trauma per la derrota directament proporcional a les esperances dipositades en la república. Segurament per aquest motiu encara perdura una concepció gairebé mítica de la mateixa. Lògicament, ni totes les repúbliques són idíl·liques, i ara penso en els EUA, ni totes les monarquies són deplorables, com ens ho demostren els Estats escandinaus; però ningú no pot posar en dubte que conceptualment representa un punt de partida universal i ineludible per constituir una veritable democràcia.
Segons Maurizio Viroli, el republicanisme està articulat històricament per tres grans principis ideològics. Per una part, un ideal de res-pública, entesa com una associació d’homes regits per principis de justícia i de dret, amb una comunió d’interessos. Això vol dir que els objectius individuals són concurrents amb els de la comunitat. Ens allunyem, en aquest punt, de l’individualisme ultraliberal tan de moda avui en dia, cosa que no vol dir que la llibertat no sigui clau per entendre aquest sistema polític.
Precisament, Viroli considera, en segon terme, que la veritable llibertat consisteix a no dependre d’un o alguns homes, tampoc del propi Estat. És un principi de no-dominació, desenvolupat per Philipp Petit, que es pot traduir com la no dependència de la voluntat arbitrària d’altres individus o d’institucions capacitats per oprimir impunement, si volen fer-ho. La llei, per tant, ha de respectar les normes de la universalitat i mirar el bé públic. Evidentment, protegeix els ciutadans del perill de constricció, la qual cosa significa que la llibertat restringeix la pròpia llei (principi ja anunciat per Maquiavel), però també impedeix que els interessos individuals dominin la ciutat. Ara bé, això és diferent de la prescripció contra la interferència del govern que plantejava el primer liberalisme. La llibertat no consisteix a tenir un amo –o rei– just, sinó a no tenir-ne cap. D’aquí que el govern ha de representar la capacitat d’autorealització i de participació política del conjunt de la ciutadania. La república, per tant i a diferència del liberalisme clàssic, a més de protegir els drets naturals de l’individu dels poders arbitraris, institueix el dret i la llibertat de participació política. No es contempla el liberalisme sense democràcia i viceversa.
Finalment, Viroli destaca que tot el republicanisme descansa sobre la idea que és necessària la virtut civil dels ciutadans, un dels seus veritables trets distintius, com a base del sistema polític. És la saviesa individual que acaba per fer entendre que l’interès de cada un és part del bé comú i que l’acció del govern ha de ser equitativa per al conjunt de ciutadans.
Precisament aquest era l’esperit que animà els palmesans l’horabaixa del 14 d’abril de 1931 arreplegats a Cort per escoltar els parlaments dels polítics republicans com Josep Tomàs Renteria, Ignasi Ferretjans, Antoni Pou, Francesc Villalonga i Alexandre Jaume. Després, hissada també la bandera tricolor al palau de la Diputació, vingué la manifestació des de l’Ajuntament fins al Govern Civil sense més incidències i en un ambient festiu. Aquesta mateixa situació es repetí en molts de pobles de l’illa, cosa que desmentia que el republicanisme era exclusiu de les grans ciutats. A cada indret es denunciava la dictadura i l’adulteració del sufragi que havien propiciat els partits dinàstics durant la Restauració. La república, per als mallorquins, era sinònim de democràcia, és a dir, de govern del poble i també de llibertat. Per aquest motiu se sentien hereus d’una tradició que es remuntava, com a mínim, des de 1868. Simbòlicament això es va posar de manifest quan Francesc Villalonga va tocar a sometent la campana d’en Figuera, tal com s’havia fet el dia de la proclamació de la Primera República a Cort, el febrer de 1873. Llavors l’ambient festiu i l’optimisme també havien acompanyat la proclamació de la República. I amb ella la confiança plena en les capacitats dels individus per decidir lliurement el seu destí.
Si es reclamava la llibertat i la democràcia plena, sense interferències caciquistes, els republicans illencs també professaven una fe irresistible en el poder emancipador de la cultura, base per a les virtuts cíviques de Viroli. Per això els primers republicans fundaren escoles innovadores com la Institució d’Ensenyament de Pollença, el 1879, i, poc temps després, l’Escola Mercantil de Palma. I de tots és conegut que els seus hereus dedicaren un esforç ingent a l’educació durant la Segona República.
De ben segur que aquest civisme que animà els republicans mallorquins a donar la benvinguda a la república el 1873 i el 1931 contrasta amb la violència que esgrimiren els seus adversaris, especialment a partir del 18 de juliol de 1936.
Precisament és el que vaig pensar el passat diumenge 7 d’abril a l’hora d’anar a votar a favor de la república.
