OBSERVATORI
Opinió 02/03/2018

Les runes que ens fascinen

i
Pere Salas
3 min
Les runes que ens fascinen

Els tres castells roquers de Mallorca, és a dir, el de Santueri, Alaró i Pollença, tenen moltes coses en comú, però el que més em crida l’atenció és que estan en runes. Rose Macaulay ja destacà el 1953 la melancolia que produïa en els viatgers i primers turistes tot el que està abandonat, record d’una glòria esvaïda. “Sic transit gloria mundi”.

Els castells dels historiadors són una altra cosa. Tenen dates, èpoques, geografia i esdeveniments. Certament els castells roquers utilitzen el paisatge com a element infraestructural que en determina l’essència. Les roques de la muntanya, les cotes d’alçària i la dificultat d’accés natural es converteixen en elements defensius de primer ordre. Alhora no permeten un ús residencial, especialment per a les classes altes. Res de princeses i trobadors en aquests indrets. La localització, en canvi, no significa el mateix per a cada un d’ells. Mentre que el de Santueri, prop de la costa de Portocolom, i el del Rei, a Pollença, mirant al mar des de la Serra, també vigilaven l’exterior de l’illa; el d’Alaró s’encarava a l’interior. Aquest fet explicaria la reconversió dels dos primers en simples talaies quan perderen progressivament l’ús defensiu a partir del segle XIV, mentre que el tercer seria dominat per l’oratori que impregnaria de religiositat tot el recinte.

La situació també en marcaria els orígens. Per exemple, el més probable és que el castell de Santueri fos el més antic. No debades està en direcció als centres imperials d’Itàlia i Constantinoble. Les troballes recents confirmen aquesta hipòtesi. Recordem que Rupert Spillmann es cansà de recollir objectes d’època vàndala, tardoromana i bizantina, prova que ja existia una fortalesa en aquell temps. I abans? La investigació sembla que diu que no. La 'pax romana' no l’hauria necessitada, però sí les turbulències aparegudes a la Mediterrània a partir dels segles IV i V. El cas d’Alaró no és tant concloent. Són les referències islàmiques les que donen indicis de la presència de reietons a la zona d’Alarün en el període precedent. Tanmateix, les dades segures no van més enllà del 902, precisament arran de la invasió musulmana de l’illa. Llavors el geògraf andalusí al-Zuhri es refereix al castell com 'Hisn Alarün'. L’època àrab de Mallorca seria el punt de partida del castell de Pollença, com un puntal defensiu del districte del mateix nom. Per tant, cap notícia ens indica que el castell del Rei fos d’origen bizantí i, molt manco, romà. Curiosament, diuen els arqueòlegs, és possible que els musulmans també aixequessin un quart castell roquer a Randa, cosa que encara no es pot confirmar.

Les tres fortaleses dins la roca no es prodigaren en grans gestes militars, però quan ho feren quedaren gravades dins la història per a sempre més. La seva capacitat defensiva es posà a prova durant la conquesta àrab del segle X i, després, arran de l’arribada de Jaume I el 1229-31. En tots els casos no varen poder evitar la derrota, però demostraren que eren indrets inexpugnables a l’assalt. Això sí, els assetjats es rendiren per la fam. Vista la seva vàlua militar, els conqueridors catalans incorporaren els castells al seu sistema defensiu i els reconstruïren segons la moda del moment. Les runes dels murs, torres, merlets, matacans, portals i espitlleres que avui encara perduren o intuïm que són d’aquella època gòtica. Llavors protagonitzaren els episodis més coneguts de la seva dilatada història. El castell d’Alaró resistí durant més temps del previst les escomeses dels seguidors d’Alfons III d’Aragó el 1285, ja que es mantingué fidel a Jaume II de Mallorca. D’aquí derivaria la llegenda de Cabrit i Bassa. Unes dècades més tard, el 1343, al castell del Rei es repetiria una situació semblant, quan s’hi refugiaren els seguidors de Jaume III de Mallorca, que no acceptaven la reintegració a la corona d’Aragó de la mà de Pere el Cerimoniós. És el que cantà Costa i Llobera al seu poema 'El castell del rei'. En certa forma, l’art i la llegenda en perpetuen la memòria. El de Santueri, per part seva, romangué com un dels dos únics reductes antiagermanats de Mallorca entre el 1521 i el 1522. Fou l’únic cas en què els assaltants no se’n sortiren i no ha tingut tanta poesia al seu costat.

Finalment, els castells foren abandonats durant el segle XVIII, passant el de Pollença i Santueri a mans privades a principis del segle següent. Els soldats i talaiers deixaren el seu lloc als romàntics aclaparats per l’esplendor de les seves runes.

stats