Definitivament, Mallorca ha canviat. I no ha estat precisament per bé. Hem passat de liderar el rànquing de nivell de vida de l'Estat espanyol a situar-nos per sota de la mitjana. I el més alarmant és que ho hem fet en els darrers temps de democràcia i de creixement econòmic neoliberal. A força d'eliminar alternatives econòmiques i adorar el deute, de créixer en extensió i no en qualitat, d’atreure indiscriminadament mà d'obra barata, d'abjurar de la universitat i de la cultura pròpia i, per si faltava res, de tudar el paisatge, ens hem abocat a seguir el camí de l'empobriment com a país i individualment, alhora que augmentaven les desigualtats socials. Entenc la crisi actual com un símptoma de tot plegat.
L'afany per importar milers de tones de fems per part de la primera institució de l'illa, el Consell de Mallorca, en una societat que viu del paisatge i el medi ambient, s'emmarca en aquesta línia d'actuacions que ens han dut aquí on som.
Paradoxalment, l'antecessora de la institució que ha protagonitzat l'esmentat esperpent, la Diputació, havia estat, des dels seus orígens, la defensora per excel·lència de la higiene i la netedat. Aquells antics liberals conservadors o els liberals fusionistes –també conservadors al capdavall– es convertiren en els abanderats en la lluita contra les pudors per motius sanitaris. A més de les tasques beneficoassistencials que els eren pròpies i emprenia directament, la Diputació fiscalitzava els ajuntaments perquè mantinguessin nets com un patena els respectius territoris municipals, especialment durant l'estiu. Cementeris i femers s'allunyaven sistemàticament de cada nucli urbà, s'obligava els veïns a netejar cases i carreres, i per descomptat també es vigilava l'aigua i el menjar.
El contrast amb els temps actuals és més que evident. I això que en el vuit-cents els residus orgànics humans i animals eren bàsics per a l'economia a falta d'adobs químics. L'agricultura convivia bé amb els pous negres, mentre que el turisme és incompatible. Tant era així que a Anglaterra es va crear un autèntic lobby d'interessos anomenat "el Partit Brut", que s'oposava a l'eliminació dels pous negres de les ciutats, ja que amb ells desapareixia un font valuosa d'ingressos (els sona d'alguna cosa?) per a propietaris urbans, traginers i pagesos que en treien uns bons rèdits del seu comerç. A més, argumentaven, la producció agrícola se'n ressentiria tant que no podria alimentar el creixent augment de població si s'eliminaven els adobs orgànics d'origen humà.
Tanmateix, els "bruts" perderen irremissiblement la batalla a les illes britàniques i, més tard, a tot Occident. Aquest fet va anar paral·lel a altres canvis en el comportament individual i polític dels quals encara, teòricament, en som hereus. Així, Peter Gleichmann assenyala que a mesura que s'avançava en el sanejament urbà, també es netejava el llenguatge. Ras i curt, conviure i olorar la femta va ser de tan mal gust com parlar-ne. Es tracta d'un procés que anava més enllà de les bones maneres i el comportament, perquè afectava l'esperança de vida dels ciutadans. Els liberals de l'època ho entengueren perfectament i, en uns llocs més prest i en altres més tard, posaren el medi ambient dins les seves prioritats de govern a finals del XIX i principis del XX. La dessecació de zones humides, com l'albufera d’Alcúdia a casa nostra, la construcció d'eixamples amb carrers amples i ben airejats o l'enderrocament de les murades es feren seguint uns mateixos esquemes higienicosanitaris.
D'aquesta manera, fa cent o més anys es va sacrificar l'economia (i fins i tot el patrimoni en el cas de les murades) en benefici de la salut. Ara, a Mallorca, en canvi, els governants elegits per la ciutadania importen fems, depreden el territori o miren cap a un altre costat davant les prospeccions petrolíferes. En definitiva, en comptes de vetllar per la salubritat de tot el sistema, perpetren atemptats contra el medi ambient que posen en perill no només la salut individual, sinó tota una economia basada en el turisme.
Curiosament, els partidaris actuals de la brutícia i la destrucció del paisatge són també els defensors de l'eliminació de la història i de la cultura catalanes de Mallorca. Tot el contrari del que feren els antics conservadors mallorquins. La relació entre la política dels fems i el llenguatge feréstec continua tan lligada com en el passat. Segurament, el retorn d'una i de l'altre és una de les causes de la degradació material i humana que caracteritza aquest inici nefast del segle XXI.
