Divendres passat, vaig tenir ocasió d'assistir a la Nit del Comerç que celebra l'associació Afedeco. S'havia anunciat, com a plat fort, una taula rodona entre els representants dels partits convidats, a cadascun dels quals se li formularien cinc preguntes. Però, al final, el debat no se celebrà, sense saber exactament per què (la conductora de l'acte no ho va explicar). ‘Soto voce’ es digué que per mor d'un ultimàtum del Govern que amenaçà de no enviar-hi cap membre de l'Executiu si havien de parlar tots els partits. Així que, a part de la intervenció del president d'Afedeco, només poguérem escoltar un discurs polític, el del president del Govern. José Ramón Bauzá s'esforçà a destacar les complicitats de l'Executiu amb el sector comercial i, fins i tot, es mostrà coneixedor de primera mà de les penalitats que passen “els botiguers” i que ell també ha passat (aquí no vaig poder evitar pensar que ja voldrien tots els comerciants poder negar l'obertura de més comerços que els fessin la competència, com ha fet el president amb les farmàcies).
Anècdotes a part, es notava que el president del Govern es trobava segur, entre els seus (sensació que deu haver sentit poques vegades en tota la legislatura). I la majoria d'assistents l'escoltaven com un dels seus (ideològicament, vull dir, ja que una farmàcia no es pot considerar un comerç, pròpiament dit). I, pensant en tot això, he arribat a la conclusió que no hi deu haver cap altre sector que pateixi una esquizofrènia ideològica tan profunda com el del petit i mitjà comerç.
Per començar, de les històriques reivindicacions que va desgranar en el seu discurs el president d'Afedeco, el Partit Popular no n'ha complida gairebé cap, tot i haver tengut reiterades ocasions de fer-ho, ja sigui des del Govern de les Illes Balears o des del govern central: pujades d'imposts, tracte de favor a les grans superfícies comercials, demanda d'una escola de comerç, horaris comercials, obertura en festius... Seguir fent aquestes reclamacions a qui sistemàticament les ha incomplides i aplaudir les seves respostes evasives amagades darrere paraules buides com, per exemple, “diàleg” i “consens”, és d'una candidesa política impròpia de qui s'hi juga la seva empresa i la seva subsistència i la dels seus empleats, si és que en té.
I és que, pot ser que els comerciants no ho sàpiguen, o pitjor, que no ho vulguin saber, però les seves demandes són d'esquerres. Aquí faig una pausa perquè es puguin refer de l'ensurt. Continuo. Sí, les reivindicacions del petit i mitjà comerç, del comerç urbà, més pròpiament dit, són d'esquerres. No debades a les Illes Balears qui les ha assumides i posades en pràctica, sempre que n’ha tengut ocasió, ha estat un partit d'esquerres (evidentment no parlo del PSOE, que ha abraçat amb entusiasme les teories neoliberals). I això també va per molts de petits empresaris industrials i treballadors autònoms, que, pel fet de tenir un parell de treballadors en nòmina, ja es pensen que són de la CEOE. M'explicaré.
La majoria d'empresaris es defineixen com a liberals, i pensen que l'esquerra és excessivament intervencionista, mentre que la dreta és més oberta i garanteix la llibertat d'empresa. Fals! Rotundament fals! Tant el PP com el PSOE han governat a favor de les grans empreses, tolerant, ‘de facto’, situacions monopolístiques. És el cas de les companyies elèctriques i de carburants que pacten els preus, amb l'anuència de l'administració pública, i que han obtingut una legislació favorable als seus interessos. I què hem de dir del tracte favorable que obtenen les grans empreses a l'hora de pagar imposts: si les petites empreses tributen el 30% per l'impost de societats; les grans empreses, gràcies a exempcions i deduccions, tributen un 10% pel mateix impost. Això pel que fa als beneficis declarats, perquè nou de cada deu empreses de l'Íbex 35 tenen sucursals a paradisos fiscals i ni se sap el que evadeixen.
I no parlem del tracte de favor a les grans superfícies comercials, a les quals els partits de dretes els requalifiquen els terrenys i els construeixen els accessos fins a la seva porta. M'ho va reconèixer, involuntàriament, un màxim dirigent d'ANGED (la patronal del gran comerç), el qual em reclamava que no posàssim traves a la implantació de noves grans empreses. Quan li vaig proposar que només s'autoritzassin llicències comercials en sòl urbà respongué: “És que no seríem competitius”.
En definitiva, els petits comerciants i els petits empresaris, en general, tenen els seus interessos a l'esquerra, però s'obstinen a votar la dreta. Per què? Una de dues: o per ignorància política o per pur classisme. I així els va. Aplaudeixen i voten els qui fan tot el contrari d'allò que ells reclamen. Jo m'ho faria mirar.
