Sin complejos

La dreta espanyola sortí de la transició política acomplexada. L'esquerra havia guanyat el carrer, els sindicats eren poderosos i, encara que la UCD d’Adolfo Suárez guanyàs les primeres eleccions generals de 1977, l'esquerra defensava els seus valors amb orgull: justícia, igualtat, AUTODETERMINACIÓ... Només uns anys foren necessaris perquè el PSOE guanyàs les eleccions del 1982 amb una majoria absoluta de 202 diputats (comptant-hi els 25 del PSC). Foren 14 anys de govern de Felipe González durant els quals pareixia que Espanya entrava en la modernitat. Els Jocs Olímpics de Barcelona, l'Exposició Universal de Sevilla, la incorporació a la Unió Europea... Però també les renúncies: l'entrada d'Espanya a l’OTAN, incomplint una promesa electoral en una qüestió tan fonamental. I la corrupció: el finançament il·legal del PSOE, Roldán, Juan Guerra i, sobretot, la guerra bruta dels GAL. Tot plegat va propiciar el triomf del Partit Popular. Un jove Aznar assumia la presidència del Govern espanyol, amb el suport parlamentari de Convergència i Unió, gràcies al pacte signat a l'hotel Majestic de Barcelona, fet que es considerà humiliant per a Aznar. Però, quatre anys més tard, Aznar guanyaria per majoria absoluta i es rescabalaria d'aquella humiliació. Amb el crit de “Sin Complejos”, Aznar es disposava a governar adoptant els postulats més neoliberals. Amb Rodrigo Rato com a estendard, el Partit Popular es vantava del miracle econòmic, fonamentat, sobretot, en l'especulació urbanística i la construcció desenfrenada.

Però, en el camp on Aznar aplicà amb més contundència la seva doctrina sense complexos fou en la defensa del vell model d'Espanya, centralista i uniforme. Amb l’altaveu amplificador de la caverna mediàtica, la dreta espanyola recuperava el discurs del nacionalisme espanyol més arcaic, mentre que Aznar tornava a aplicar la política d'infraestructures basades en el quilòmetre zero, que havia iniciat la monarquia borbònica. “Cada capital de provincia estará conectada con Madrid por alta velocidad”, fou la promesa d'Aznar, que continuaren Zapatero i Rajoy. La dreta, envalentida, arribà a justificar el cop d’estat de Franco, als mitjans de comunicació i a les institucions (Esperanza Aguirre, entre d'altres). A poc a poc, s’anà construint un discurs que dejectava les comunitats autònomes, tractant-les de regnes de taifes ineficaços i malbaratadors, en contraposició a un Estat central eficaç i controlat. I, primer en veu baixa, després cada cop més obertament, se sentien veus nostàlgiques del franquisme que confessaven: “cedimos demasiado”, en referència a les “concessions” que la dreta hauria fet en cessions a les autonomies després del franquisme.

Mentrestant, fou l'esquerra espanyola la que se sumí en els complexos. Només la pèssima gestió de l'atemptat d'Atocha que realitzà el govern del Partit Popular, enganant de manera matussera la població, possibilità el govern de Zapatero. La seva promesa de respectar els acords del Parlament de Catalunya, amb relació a la reforma de l'Estatut d'autonomia, fou dinamitada, primer pel Congrés dels Diputats i després pel Tribunal Constitucional, a instàncies del recurs presentat pel Partit Popular. Era el punt de partida del divorci definitiu entre Catalunya i Espanya. Mentre creixia el sentiment independentista entre els catalans, els ciutadans espanyols rebien un ruixat de consignes contra els nacionalismes i a favor de la Constitució i la unidad nacional. Dreta i esquerra coincidien en el missatge. Aquella esquerra espanyola, partidària del dret d'autodeterminació, adoptava el discurs de la dreta més reaccionària. En aquest canvi hi jugà un paper fonamental el diari de referència de la progressia, El País, amb el seu president, Juan Luis Cebrián, membre del Club Bilderberg, i el seu accionariat: Goldman Sachs, Credit Suisse, Deutsche Bank, Morgan Stanley, Bank of America, Banco Santander, la Caixa, HBC, Telefónica, Ramón Mendoza (expresident del Reial Madrid), Jesús de Polanco... Avui, El País, és el mitjà que defensa amb més vehemència la gran coalició entre el PP i el PSOE.

Quaranta anys després d'aquella transició política ‘exemplar’, Espanya ha tornat a l'immobilisme. D'aquella idea, segons la qual a Espanya es podia parlar obertament de tot, s'ha passat a traçar una línia vermella segons la qual els partits “constitucionalistes” no poden ni parlar amb els partits sobiranistes. Així que ara són els ciutadans de Catalunya els qui, cada vegada més, actuen sense complexos, mentre que Espanya continua mirant-se el llombrígol.