L’autorització de diverses prospeccions petrolíferes en el Mediterrani, prop de les costes de les Illes Balears, ha provocat una gran alarma social, especialment a Eivissa. Ja havia passat una cosa semblant l’any 2011, quan el govern del PSOE, amb quatre decrets llei, autoritzà prospeccions semblants entre Eivissa, València i Castelló. En aquella ocasió, el Partit Popular s’hi oposà, pressionat pel sector hoteler, amb l’eivissenc Abel Matutes al capdavant. S’ha de dir, però, que fou una oposició tova, ja que el PP es limità a votar afirmativament una esmena que derogava els quatre decrets llei esmentats, una esmena que jo mateix vaig presentar al Senat en nom de la coalició Bloc per Mallorca-PSM (per tant, ara menteixen quan diuen que no ens hi oposàrem). Posteriorment, ni en la tramitació de les lleis en el Senat, ni després en el Congrés, cap diputat del Partit Popular va intervenir en contra de les prospeccions, les quals varen ser defensades de manera entusiasta pel portaveu del PSOE, el partit que governava aleshores.
Ara toca el torn del govern del Partit Popular i tornam a ser a les mateixes, això sí, amb els papers canviats, com sempre passa. Però, si les prospeccions del 2011 ja eren alarmants, ara la cosa encara és més greu, perquè les possibles extraccions ens envolten amenaçadores; de tal manera que el mateix president Bauzá s’hi ha hagut de posicionar rotundament en contra, fins i tot, va acudir a la manifestació d’Eivissa, que va ser la més nombrosa de les que es feren a les Illes. Però la majoria silenciosa -per a la qual governa Bauzá- es quedà al sofà de ca seva, malgrat el perill que ens amenaça (també s’ha de dir que moltes persones conscienciades no anaren a les manifestacions quan varen saber que els caps més representatius del PP hi anaven, perquè no volien ser manipulades per un govern amb el qual discrepen profundament).
I, malgrat tot, és tan gran el disbarat de fer prospeccions petrolíferes devora les zones turístiques més importants de l’Estat, que escarrufa pensar en la irresponsabilitat dels governants que ens ha tocat patir. Qualcú ha dit que Qatar té zones turístiques que conviuen amb l’extracció de petroli. Però s’ha oblidat d’una qüestió vital: si a Qatar es produís un accident que contaminàs les platges i acabàs amb el turisme, els quedaria el petroli. Aquí, si hi hagués un accident a una planta extractora o un abocament d’un dels milers de petroliers, que cada any passarien prop de les nostres costes, ens quedaríem sense res, perquè el petroli no seria nostre. I tothom quedaria a la misèria durant diverses generacions.
Jo no sé què necessita la nostra societat per reaccionar i per revoltar-se. Puc admetre que la ignorància política ens dugui a tolerar una espoliació fiscal que no té punt de comparació amb cap altre territori del món. Puc comprendre que, per mor de segles de colonització cultural, la gent no es rebel·li davant els atacs ferotges a la nostra llengua i cultura. Fins i tot, puc fer-me càrrec que la cobdícia d’uns quants permeti la destrucció dels paisatges més bells del nostre entorn. Però, no puc entendre de cap manera que, des del gran hoteler fins al més humil del seus treballadors, des del gran constructor fins al petit picapedrer, des del gran comerciant fins al petit botiguer... no girin l’esquena a uns representants polítics capaços d’hipotecar el futur del nostre País.
És hora d’obrir els ulls i d’entendre que a les Illes Balears se’ns tracta com una colònia, de la qual s’extreuen uns recursos econòmics sense valorar l’impacte ni les conseqüències que aquest fet provoca en la població i en el territori. I serà així fins que, col·lectivament, ens adonem que nosaltres, mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers, tenim dret a decidir sobre el nostre futur i sobre la utilització dels nostres recursos naturals. És hora d’actuar en conseqüència; per aquest motiu, hem d’exercir el dret a la nostra sobirania per assolir un Estat propi: un Estat que vetlli pel nostre benestar (especialment pel dels més desvalguts), no que espoliï permanentment els nostres recursos fiscals; un Estat que protegeixi la nostra llengua i cultura, no que la trepitgi ni que la malmeni; un Estat que ens protegeixi, no que ens amenaci amb uns projectes que només afavoreixen grans companyies multinacionals, les quals per acabar-ho d’adobar atresoren els seus beneficis a paradisos fiscals.
Ja és ben hora de dir prou!
