OPINIÓ

Units podem més?

A la fi s’ha tancat la coalició entre Esquerra Unida, Podem i MÉS. S’ha fet esperar, i no per diferències programàtiques, sinó per la posició del candidat de MÉS en la llista al Congrés. S’ha de reconèixer que el nom de la coalició és suggeridora i esperam que sigui suficient perquè es compleixin els objectius d’obtenir tres diputats i –quasi res– superar en vots el Partit Popular. Ni el més optimista hauria augurat, fa pocs mesos, que l’esquerra del PSOE i el sobiranisme es proposarien mai un objectiu tan ambiciós.

El cert és que les tres formacions són prou diferents, més que en els programes –salvant les distàncies sobre el model d'Estat–, en el discurs i en la transmissió del missatge:

Esquerra Unida té un discurs clarament anticapitalista, un tant aspre, encara que Garzón està transmetent una imatge més amable. És la formació política més penalitzada per la normativa electoral, que quasi la condemna a l’extraparlamentarisme. 

Per part seva, Podem és un fenomen mediàtic, gràcies a les generoses compareixences televisives dels principals dirigents de la capital. El seu principal problema és la manca d’implantació territorial i de quadres que siguin capaços de gestionar les importants quotes polítiques que estan obtenint. Això els resta credibilitat i confiança. 

Per contra, MÉS és una formació política que gaudeix d’una important implantació territorial i de quadres polítics amb experiència de gestió, municipal i autonòmica. S’ha convertit en la primera força municipalista a Mallorca i Menorca, i ha guanyat alcaldies importants, algunes compartides, com Palma, Felanitx, Llucmajor, Marratxí, Sóller, Maó, Ciutadella, entre d’altres. Però, MÉS té una assignatura pendent: obtenir representació al Congrés dels Diputats per fer sentir una veu en defensa de Balears. I això, abans el PSM i ara Més, ho ha intentat de totes maneres: en solitari, en coalició amb les forces d’esquerra i sobiranistes, en coalició amb Unió Mallorquina i ERC. El gran desencís fou a les passades eleccions generals, quan MÉS tenia un coixí de les passades autonòmiques que feia pensar que, aquest any sí que s’obtindria un diputat. El cop fou mal de pair. Després de tants anys de lluita, de créixer poble a poble, d’estar al costat de totes les organitzacions progressistes del país, és dur ser superat per noves formacions polítiques sense cap tradició ni implantació a les Illes Balears. A partir d’aquí, pocs mesos després, les opcions per a MÉS eren poques: no presentar-se, fer-ho de manera testimonial en solitari o amb coalició amb altres partits nacionalistes –fórmula que ja va fracassar– o optar per una opció guanyadora a priori.  

Ningú no sap si aquesta fórmula tindrà èxit, però MÉS no pot renunciar a intentar-ho. Primer, perquè la situació d’espoli fiscal, de desigualtats socials i de model econòmic de Balears, en bona part per culpa del Govern de l’Estat, fan imprescindible una veu de denúncia i de propostes de solucions al Congrés. Segon, perquè s’han d’aturar els peus a l’ofensiva centralitzadora del PP i a la corrupció política i dels grans oligopolis que empobreixen la població –i cap formació política responsable pot abdicar d’aquesta responsabilitat. Totes les eleccions són històriques, però, en aquestes, tothom és conscient que s’hi juga molt més que el nom de qui ha de ser el proper president de govern a Espanya. Tot un sistema polític pot estar en revisió.

Qualcú ha afirmat que Més està desdibuixant el seu perfil sobiranista a partir de la confluència del PSM amb IniciativaEls Verds. No ho crec. Des de la seva fundació, el PSM ha anat incorporant distints col·lectius al projecte sobiranista d’esquerra. L’any 1979, les candidatures municipals del PSM, gairebé, només varen obtenir mitja dotzena de regidors a tot Mallorca. Avui, és la primera força d’àmbit municipal a Mallorca i Menorca i, m’atreviria a dir que la pràctica totalitat dels representants elegits són sobiranistes. Tampoc no crec que perilli el projecte de MÉS per la seva coalició amb una formació de tanta projecció pública com Podem. La implantació de MÉS i, sobretot, la participació de les bases en la presa de decisions estratègiques fa el projecte prou fort per encarar aquest repte sense complexes. I podria passar tot el contrari i que, en un futur, bona part de l’electorat de Podem passàs a MÉS, després de conèixer les seves idees i forma de treballar.

En definitiva, tots sabem que, en política, dos i dos no sempre són quatre. Però també és cert que, en determinats moments històrics es desferma una il·lusió col·lectiva. És quan es produeixen els grans canvis polítics. Viurem un d’aquests moment o tornarem a l’ensopiment del plasma?