Les eleccions europees de diumenge han estat precedides de la campanya més ensopida de totes les que s’han celebrades. Cada cop més les campanyes queden limitades a l’àmbit televisiu, als espots gratuïts que ofereix la televisió pública i a les peces que els partits “cuinen” per als noticiaris. Així, la informació sobre els programes gairebé no existeix. El temps d’aparició de cada candidatura en els noticiaris està fixat per la Junta Electoral, en què prevalen les candidatures que varen obtenir més representació a les darreres eleccions. Aquest fet el denuncien els treballadors de TV3, que es neguen a firmar les notícies, quasi sempre convertides en espots publicitaris, perquè les imatges estan gravades i editades pels grans partits.
Les actuacions públiques han quedat reduïdes als anomenats actes centrals i s’han deixat de convocar actes als pobles i a les barriades de les ciutats. Com a resultat, gairebé els dos únics partits que tenen accés als ciutadans són el PP i el PSOE. La ciutadania anirà a votar sense saber, i en molts de casos sense voler saber, el que està en joc. I, tanmateix, és molt el que ens hi jugam en les eleccions dels diputats que ens representaran en el Parlament Europeu, per molt que aquest Parlament encara tengui poc poder real.
Precisament, l’escàs poder del Parlament Europeu, que en una democràcia real hauria d’estar per sobre de l’executiu, és la demostració del dèficit democràtic amb el qual s’ha construït la Unió Europea fins ara. Així, són els governs dels estats, per mitjà del Consell d’Europa i de la Comissió, els que dicten les polítiques, sense haver de passar per un procés legislatiu convencional ni per un exhaustiu control parlamentari. O, encara pitjor, el poder atorgat pels estats al Banc Central Europeu, el qual, des del moment de la seva constitució, no pot finançar les administracions públiques, les quals han de recórrer a la intermediació dels bancs privats. Només aquesta clàusula, l’obligació del finançament privat dels estats, ha suposat un sobrecost de 40.000 milions d’euros a l’Estat espanyol des que esclatà la crisi econòmica.
Per no parlar de la imposició a l’Estat espanyol de la reforma de la Constitució en un tema tan important com que les despeses financeres són prioritàries davant qualsevol altra despesa, fins i tot les més imprescindibles per a la població més necessitada.
Aquestes només són unes pinzellades de l’Europa que han pactat els conservadors i els socialdemòcrates que fins ara n’han ostentat l’hegemonia. Com a resultat, la Unió Europea ha adoptat les polítiques més neoliberals, amb les quals han obligat els estats a unes retallades de les despeses socials que han provocat més atur i més crisi econòmica. Curiosament, els Estats Units han adoptat unes polítiques no tan dràstiques en la reducció de la despesa pública, fet que ha suposat un major creixement des que esclatà la crisi: un 2,6% enfront de l’esquifit 0,5% de la Unió europea.
Per això, aquestes eleccions s’haurien de convertir en un plebiscit sobre aquestes polítiques, ja que no ens han consultat a l’hora d’aplicar-les, ni tan sols per modificar la Constitució: diem NO als partits que les han impulsades, en forma de vot a les opcions polítiques que aposten clarament per una Europa més social i més democràtica.
I els ciutadans de les Illes Balears encara tenim un altre motiu per cercar opcions distintes al PP i al PSOE. Si la nostra balança fiscal amb l’Estat espanyol ja resulta insuportable amb una aportació neta de més de 3.000 milions d’euros anuals, les Illes Balears també són una de les regions europees amb la balança fiscal més negativa amb la Unió, ja que pagam molt per sobre del que ens correspon segons la nostra riquesa i rebem molt per davall del que obtenen comunitats autònomes que tenen un nivell similar o superior al nostre. Tot això és perquè el repartiment dels Fons Europeus es fa a través dels estats membres, els quals disposen d’un grau de discrecionalitat que els permet aplicar aquests Fons d’una manera arbitrària. Com a resultat, amb qualsevol govern, ja sigui del PP o del PSOE, les Illes Balears han estat greument discriminades fiscalment.
De la mateixa manera, aquests dos partits han estat incapaços de defensar el reconeixement de la insularitat davant la Unió, amb l’aplicació de mesures correctores dels handicaps que suposa viure en territoris insulars. Per no parlar de la discriminació de la llengua catalana a Europa.
En definitiva, és imprescindible un canvi en la correlació de forces de la Unió Europea, amb una forta davallada dels partits institucionalitzats i un fort creixement dels partits que defensen una Europa dels pobles i dels ciutadans. És el que està en joc el proper diumenge.
