Ximpleria reial

Durant gairebé quatre dècades, des del final del franquisme fins fa pocs anys, la monarquia com a institució i el rei en particular varen gaudir d’una gran campanya mediàtica, quasi sense la més mínima crítica. Amb l’excepció d’alguna revista satírica, els telenotícies foren, durant aquestes dècades, autèntics ‘nodos’. No quedaren enrere els diaris ni les revistes de gran tirada, i no parlem ja de les revistes del cor, convertits en autèntics “tebeos” de la monarquia. Les caceres arreu del món, les vacances a tot luxe, les nombroses amistançades, la fraternitat descarada amb dictadors sense escrúpols... tot li era perdonat o silenciat, al monarca. Amb alguna sana excepció, com Polònia de TV3 o la revista El Jueves. Ni tan sols els negocis tèrbols, dels quals es feien ressò alguns mitjans internacionals, mereixien unes poques línies en la premsa espanyola. Negocis que ja començaren molt abans que Juan Carlos fos coronat: recordem el Parque Los Almendros, per Son Rapinya, promogut pel príncep Tchokotua, amic personal de Juan Carlos. Res no importava. Qui no era monàrquic era juancarlista i el rei era el “democratitzador”, gràcies al qual gaudíem de democràcia i havia aturat l’intent de cop d’estat de Tejero. Les seves limitacions oratòries i culturals es convertien en qualitats: el campechano, a qui havíem de riure totes les gràcies ,i ignorar-ne les desgràcies.

Però, vet aquí dos fets que canviaren, radicalment, el tractament informatiu que rebia la Casa reial: la imputació del gendre Urdangarin (i després de la infanta Cristina) pel jutge Castro; i l’accident del rei a Botsuana -acompanyat de la darrera amiga de torn-, mentre caçava elefants, uns animals que gaudeixen de grans simpaties entre la població. Tot això, en plena crisi econòmica, mentre bona part dels seus súbdits vivien en la desesperació per haver perdut la feina o el negoci. En aquest context, amb més de sis milions de persones aturades, amb retallades brutals de serveis públics i amb un total desprestigi de les principals institucions de l’Estat, arriben les eleccions europees i la desfeta electoral del bipartidisme. La pèrdua de vots del PP i del PSOE és històrica, mentre que l’ascens de les forces d’esquerra i les sobiranistes és espectacular. Tot plegat fa que trontolli el sistema polític que, fins ara, havia permès el saqueig de les arques públiques per l’oligarquia espanyola; que perilli la integritat territorial de l’Estat i que comenci l’operació de rentar la cara a l’estat espanyol.

Res no ha canviat en els mètodes dels qui controlen els mecanismes de poder. Amb l’abdicació del rei, es posa en marxa la mateixa operació que els anys 70 i 80 va popularitzar la monarquia. Torna la ximpleria reial. Juan Carlos el campechano, el democratitzador, el qui ha prestat tants de serveis a la pàtria, fa el darrer sacrifici per a tots nosaltres i abdica de la Corona. El substitueix Felipe VI, el més preparat de la història, diuen, i sort que no se’ls acudí el més dotat. I, com un déjà-vu, tornam reviure les mateixes cròniques dels anys 80, les mateixes lloances, la mateixa burda propaganda. En aquesta ocasió, ni tan sols El Jueves ha pogut resistir les envestides de l’autocensura. I estan tots cofois perquè les enquestes tornen a donar que una majoria d’espanyols estan a favor de la monarquia.

L’operació de rentada de cara ha funcionat, però no s’adonen que la còrpora de l’Estat desprèn una insuportable olor de podrit. I, una vegada més, Espanya deixa passar una oportunitat de modernitzar-se. Podrien haver aprofitat per reformar la Constitució, per sotmetre la monarquia a referèndum i per emprendre una gran reforma territorial en consonància amb la plurinacionalitat de l’Estat. Però no ho faran, perquè els qui ho haurien de fer no volen renunciar a seguir saquejant les arques públiques i els territoris de Catalunya, del País Valencià i de les Illes Balears. I és que Espanya no té remei.