Ja he escoltat aquesta pregunta diverses vegades, com si la independència de Catalunya fos un fet, encara que quedi un llarg camí per recórrer. Un camí que s'escurçà, i molt, amb l'èxit de la Via Catalana. Un exemple ofert al món, a la resta de ciutadans de l'Estat i, sobretot, als ciutadans de Catalunya, que se senten més orgullosos que mai d'ells mateixos. Tot plegat fa pensar que la independència de Catalunya és irreversible i que només és qüestió de temps.
I és inevitable comparar la imatge que, només amb uns dies de diferència, han projectat al món Catalunya i Espanya. La primera, amb una cadena humana d'una extraordinària complexitat, i més quan ha estat organitzada per la societat civil, amb un esperit festiu, lúdic, multicolor, transversal, plural, respectuós... Se m'acaben els adjectius elogiosos. L'altra, projectant la imatge -que aquí ja coneixem des de fa molts d'anys- del nacionalisme espanyol, del patrioterisme ranci i cutre , arrogant i prepotent, que menysprea els altres i que exigeix uns drets, com si es tractassin d'un designi diví -de fet, alguns han apel·lat a la voluntat divina a l'hora d'exigir al COI la designació de Madrid com a ciutat olímpica. Però, tanmateix, no esperam la més mínima autocrítica ni molt manco cap rectificació dels seus representants polítics ni del corifeu histriònic de propagadors de l'ultranacionalisme espanyol, sinó més virulència i més atacs a l'enemic interior, a qui voldran culpar de tots els mals que pateixin els ciutadans.
En aquest context, ens podem preparar per a l'arruixada que ens ve a les Illes Balears. Un Partit Popular acorralat per les confrontacions, que ell mateix ha obert contra distints estaments socials, es posarà al front de la campanya contra Catalunya, a la vegada que encetarà (ja ho fa) una caça de bruixes contra l'enemic interior, els pancatalanistes. Tots els mecanismes del poder es posaran al servei d'aquesta causa, propagant odi i rancúnia i la visceralitat dels individus més sensibles a aquest missatge. La por, la incultura i la desinformació afegides a la crisi econòmica que no afluixarà poden provocar la radicalització d'una part de la societat. Això ja es nota entre alguns grups de joves que comencen a adoptar actituds autènticament feixistes.
Però tota acció genera reacció, com s'està demostrant aquests dies amb la valenta resposta dels ensenyants, els quals han adoptat una mesura que comporta tants sacrificis a títol personal com és la vaga indefinida. I tots ens hi jugam molt en aquest torcebraç. No només hi està en joc el futur de la llengua catalana i d'un model educatiu, sinó la capacitat de resistir de la part més conscient i compromesa de la nostra societat. De l'èxit d'aquesta vaga depèn que ens carreguem de força i de moral per aguantar les envestides de l'espanyolisme, especialment en els anys de transició de Catalunya cap a la sobirania. A partir d'aquí començarà una altra història. Catalunya se'n sortirà, tant civilment com econòmicament, per molts de boicots que es puguin promoure des de l'estat espanyol. La societat catalana progressarà econòmicament per molts de factors: perquè les administracions públiques catalanes disposaran de més recursos fiscals; per l'extraordinària projecció internacional que està assolint Catalunya, afegida a la que ja té Barcelona, que actualment és una de les ciutats més de moda del món; perquè té l'economia més internacionalitzada; però, sobretot, pel dinamisme, la il·lusió i l'esperit col·lectiu d'una societat envalentida per la gran victòria de la qual cadascun dels individus se'n sentirà protagonista. El nou estat català naixerà amb el més gran dels actius: una societat vertebrada, solidària, capaç de remoure les institucions polítiques i de reivindicar noves formes de govern, més participatives, més dinàmiques i, sobretot, més democràtiques, transparents i honrades.
I des de les Illes Balears i del País Valencià tendrem un mirall per mostrar als nostres ciutadans el que podríem ser, en un context en el qual l'estat espanyol encara ens escanyarà més econòmicament, una vegada perduda la major font de recursos fiscals de què disposava. Si els catalans se'n surten, per què no els hem d'imitar? Però hem d'actuar amb intel·ligència i no consentir que se'ns criminalitzi. Els enemics de la nostra llengua i cultura són ells; els qui consenten que ens espoliïn econòmicament són ells; els corruptes i malbaratadors de recursos són ells, i no nosaltres. I cal que actuem amb claredat. Nosaltres no volem ser "de" Catalunya, sinó "com" Catalunya. Això no vol dir que haguem de renunciar a establir relacions culturals, econòmiques i polítiques amb Catalunya, que sempre hauran de ser de caràcter confederal. Prèviament, però, hem de treballar per aconseguir una gran majoria social que, com a Catalunya, sigui conscient que és o forma part d'una nació que té dret a decidir el seu futur.
