Just dos dies després de les eleccions europees, els homes de negre del Fons Monetari Internacional visitaren l’Estat espanyol i ens deixaren les darreres “recomanacions”. Segons ells, Espanya està en el bon camí de la recuperació, però encara li queden deures per fer, com abaixar l’impost de societats, apujar l’IVA, especialment el tipus reduït, i fer més fàcil, encara més, l’acomiadament dels treballadors. Si traduïm el seu missatge a la realitat dels fets, això vol dir:
1.- Segons l’FMI, Espanya ha iniciat la recuperació perquè les grans empreses -entitats financeres i la resta que cotitzen en Borsa- incrementen els seus beneficis. Per tant, cal abaixar-los els imposts perquè encara en tenguin més, de beneficis.
2.- Però, malgrat tot, la recuperació encara no crea llocs de feina, entre altres coses perquè el consum no es reactiva per mor que els ciutadans encara no perceben la reactivació econòmica, per tant, els apujarem els impostos, especialment als més necessitats, i així encara tendran menys per gastar.
3.- La reforma laboral, que el seu dia va aprovar el Partit Popular, amb una rebaixa substancial de les condicions d’acomiadament, no ha demostrat servir per crear llocs de feina; al contrari, des que el PP arribà al poder s’han afegit més d’un milió d’aturats als ja existents. Per tant, facilitarem, encara més, l’acomiadament dels treballadors, perquè sigui més fàcil a les empreses fer-los fora.
Com veieu, són unes mesures carregades de lògica i sentit comú, especialment venint de buròcrates que mai han tengut cap experiència empresarial i que guanyen uns salaris pecaminosos.
Vet aquí, però, que just dos dies després de la visita dels homes de l’FMI, Rajoy surt del plasma i, en una intervenció davant el Cercle d’Economia de Catalunya, després de bravejar de recuperació econòmica, anuncia noves mesures per reactivar l’economia. La primera, davallar l’Impost de Societats del 30 al 25%. Què et pareix, secretari? Bancs, elèctriques, empreses turístiques..., pràcticament les úniques que tenen beneficis, aportaran menys al conjunt de la societat. I això el mateix dia que es feia públic que la lluita contra el frau fiscal a Espanya va caure de manera estrepitosa l’any 2013. Sense comptar les evasions fiscals “legals” a paradisos fiscals. Nou de cada deu empreses que cotitzen en borsa tenen sucursals a paradisos fiscals, fet que els permet no tributar a l’Estat espanyol per bona part dels seus beneficis.
Mentrestant, a casa nostra, la mateixa setmana es coneixien les previsions de la propera temporada turística, que serà històrica, tant en nombre de turistes com en despesa realitzada. En aquest context, la Federació Hotelera de Mallorca feia públiques les seves demandes a l’Administració: rebaixa salarial -en plena negociació del conveni col·lectiu del sec-tor-; facilitar l’acomiadament; reducció generalitzada d’imposts: societats, IVA, IBI, IAE i, aferrau-vos bé, reducció dels impostos de transmissions patrimonials i successions. Tota una demostració de solidaritat en un moment de grans dificultats del País.
Totes aquestes propostes, de l’FMI, de Rajoy, dels hotelers mallorquins, no són noves. Responen als dogmes que ha propagat l’anomenat neoliberalisme. De res serveix que tots els experiments que s’han fet, primer a Sud-amèrica i després a Europa, hagin acabat sempre igual, amb l’esfondrament de les classes mitjanes, l’empobriment generalitzat de la població i el creixement de les desigualtats socials. Ells persisteixen en les seves receptes, les quals, a més, tenen altres efectes col·laterals, com el desballestament dels serveis públics i la privatització dels sectors estatals estratègics: sanitat, educació, energia, transport, sector financer...
I d’on surten aquestes idees i com es propaguen arreu del món? Precisament aquests dies es celebra la reunió anual del Club Bilderberg, fundat fa dècades pel multimilionari Rockefeller, en el qual participen les fortunes més grans del món, directors o editors dels principals mitjans de comunicació i polítics en actiu. Els temes de debat i els acords sempre han estat secrets, però se li atribueixen decisions tan transcendentals com el disseny de la Unió Europea. I resulta escandalós el secretisme que envolta les reunions del Club Bilderberg, malgrat la participació de funcionaris públics, com la reina Sofia, el ministre d’Exteriors o editors de diaris com Le Monde o El País -Juan Luís Cebrian n’és membre nat. Ningú els demana de què han parlat i cap gran diari té necessitat d’informar-ne. Però, tanmateix, ara ja els veim venir d’una hora enfora.
