L’hora de repensar les patronals

El món patronal s’agita últimament d’una manera inusitada. La calma habitual, gairebé hieràtica, mostra esquerdes. Hi ha qui s’alarma o es neguiteja, com si qualsevol discordança fos dramàtica. Jo, en canvi, ho contemplo amb una animada esperança. Estic convençut que el model patronal català necessita una sacsejada perquè abordi, definitivament, el seu imprescindible aggiornamento. Al país, en conjunt, li convé. I a l’empresa catalana, en particular, també.

El debat intermitent dels últims anys s’havia focalitzat en l’eventual fusió de Foment del Treball i de Pimec, amb moltes veus que defensaven la integració de les dues patronals com a únic objectiu desitjable. Sempre m’ha costat d’entendre. De la mateixa manera que descarto del tot la conveniència d’un sol partit o d’un sol sindicat, tampoc no veig que calgui idealment una sola patronal. La raó és ben senzilla: entre les empreses catalanes, hi ha una notòria pluralitat d’opinions. No em refereixo a opinions polítiques sinó econòmiques i empresarials. Hi ha una saludable diversitat i evidents discrepàncies en aspectes com el rol que han d’exercir les grans empreses i el que correspon a les pimes, les relacions entre les unes i les altres, el paper dels autònoms, la lluita contra la morositat i la regulació de les subcontractacions, les relacions i les retribucions laborals, els sous dels directius, la responsabilitat social, l’accés als concursos públics, els vincles amb la realitat econòmica local, els models de formació, el pes de l’economia financera, el tracte amb les administracions públiques, la innovació i la internacionalització, els impostos... La llista és llarga. Pretendre que, en totes aquestes matèries, la veu patronal sigui única i es difumini l’àmplia varietat de posicions i de matisos no fa cap bé a ningú; sobretot no fa cap bé a la societat catalana. A més a més, sempre és difícil per a una sola veu defensar amb equanimitat interessos contraposats, com poden tenir i tenen diferents perfils d’empreses.

Esclar que assumir la pluralitat empresarial exigeix acceptar que s’implantin mecanismes transparents que determinin la representativitat de cadascú -com ja passa amb els partits o els sindicats-. I això cou perquè atempta contra l’ statu quo. Tanmateix, en aquesta consideració, hauríem de ser contundents: una societat moderna i dinàmica no pot ser gaire amiga de preservar l’ statu quo si el que vol preservar és l’aposta permanent per la modernitat i el dinamisme. Una cosa i l’altra són incompatibles.

És cert que la qüestió s’enverina quan la representativitat garanteix, a més a més, la presència en òrgans i l’accés a ajuts públics. Aleshores, la resistència al canvi es maximitza en aquells que creuen que la tenen tota. Tanmateix, com he dit abans, a la societat catalana i, sobretot, a l’empresa catalana li convé que es produeixi una profunda i extensa reflexió sobre el model patronal i que s’introdueixin canvis valents per fer més efectiva la seva essencial funció en el desenvolupament del país. Fa poc, jo mateix apuntava que les patronals catalanes havien de ser representatives, propositives, transparents, solidàries i independents. Òbviament, aquest és un debat que han de fer elles, però de la mateixa manera que els correspon d’opinar sobre les polítiques que convenen al país, crec que els altres podem opinar sobre les estructures que convenen al país.

Fa anys, el respectable economista nord-americà Hyman Minsky advertia, en un bell joc de paraules, que l’estabilitat és desestabilitzadora. Encara que ell es referia al sistema financer, la provocativa afirmació és extrapolable a altres àmbits. Quan l’objectiu principal és l’estabilitat, qualsevol dissonància és minimitzada i aparcada i el problema es va covant discretament sense que hi hagi les pertinents correccions a temps. Inesperadament, un dia esclata i la situació es desestabilitza de cop. Com que no s’ha fet abans, és el moment d’impulsar els canvis pendents. Ara bé, quan s’arriba a aquest estat de les coses, hi ha un risc més gran: que no s’abordin de cara les causes de fons i es vulgui retornar per força a la falsa estabilitat anterior.

A les patronals catalanes hi ha gent amb prou intel·ligència i prou capacitat de lideratge per entendre que aquesta incipient convulsió representa una bona oportunitat per reformular el model, actualitzar-lo i fer-lo més útil a la societat i a l’empresa catalana. També això forma part de fer un país nou.