Estava justificat matar Soleimani?

4 min

El 3 de gener els Estats Units van assassinar Qasem Soleimani, un poderós comandant militar iranià, mentre sortia de l'aeroport internacional de Bagdad en cotxe. L’endemà, en una roda de premsa especial, un alt funcionari del departament d'Estat dels EUA va explicar que Soleimani havia estat, durant vint anys, “l'arquitecte en cap” dels atemptats terroristes iranians i que havia “assassinat 608 nord-americans només a l'Iraq”. I va afegir que les Nacions Unides consideraven que Soleimani era un terrorista.

El 2003, els serveis d'intel·ligència nord-americans van cometre un greu error sobre la suposada possessió d'armes de destrucció massiva iraquiana. Aquesta equivocació va propiciar la invasió de l'Iraq i va aplanar el camí perquè l'Iran i Soleimani s'impliquessin en la contesa al país veí. Però suposem que aquesta vegada els fets són com diu l'administració nord-americana. L'assassinat de Soleimani és èticament defensable?

Podem començar a analitzar-ho partint de la base que està mal fet matar un ésser humà. El president Donald Trump no ho negarà. Fa un any, per exemple, va dir: "Sempre defensaré el primer dret que apareix a la nostra Declaració d’Independència: el dret a la vida". Trump dirigia aquestes paraules a un públic antiavortista, però el dret a la vida que s’aplica als fetus també s’ha de poder aplicar als adults.

O és que potser hi ha alguna excepció per a les males persones? Per fer l'argument tan senzill com sigui possible, suposem que el dret a la vida només protegeix els éssers humans innocents. Qui pot decidir si algú és innocent o no? Si creiem, com solen dir els nord-americans, en "un govern de lleis, no d'homes", hi ha d'haver un procés legal per decidir-ho. Des del 2002, el Tribunal Penal Internacional ha intentat aplicar aquest procés a nivell mundial. El TPI ha aconseguit èxits notables perseguint autors de crims de guerra i crims contra la humanitat, però l'abast del tribunal és limitat, i no pot augmentar per la negativa dels Estats Units a unir-se als altres 122 països que han acceptat la seva jurisdicció.

La Constitució dels Estats Units concedeix al Congrés l'única autoritat per declarar la guerra, i mai no ha declarat la guerra a l'Iran

Després de l'assassinat de Soleimani, Agnès Callamard, relatora especial sobre execucions extrajudicials, sumàries o arbitràries a l'Oficina de l'Alt Comissionat per als Drets Humans de les Nacions Unides, va denunciar la manca de supervisió dels assassinats que es produeixen fora de les fronteres d'un país. L'executiu simplement decideix, sense cap tràmit legal o aprovació per part d'un segon organisme, a qui s'ha de matar. Acceptar això fa que sigui complicat poder posar objeccions a assassinats similars realitzats per altres països. I això inclou l'operació Café Milano del 2011, suposadament dirigida pel mateix Soleimani, en què agents iranians tenien previst matar l’ambaixador saudita als Estats Units mentre dinava en un conegut restaurant de Washington DC.

En aquest sentit, l'únic argument que els Estats Units poden fer servir per justificar l'assassinat de Soleimani és que era un home profundament mesquí i que l'ambaixador saudita no era tan dolent. Però això posa la llei dels homes per sobre de l'estat de dret.

L'altre argument que el Pentàgon va esgrimir per justificar l'assassinat era una referència vaga a l'objectiu de "dissuadir els futurs plans d'atac iranians". Tal com va assenyalar Callamard, això no és el mateix que un atac "imminent", que és el que es requereix per justificar l'actuació d'autodefensa sota l'empara del dret internacional. Callamard també ha denunciat que van morir més persones en l'atac (segons s'ha informat, un total de set persones van ser assassinades) i que aquestes altres morts van ser clarament assassinats il·legals.

Una lectura minuciosa de la transcripció de la roda de premsa del 3 de gener de la qual parlàvem a l'inici de l'article, en la qual van participar tres alts funcionaris nord-americans, ens revela quin és el pensament real de l'administració Trump. En resposta a preguntes reiterades sobre com es justificava l'assassinat, un funcionari el va comparar amb l'abatiment d'un avió on viatjava l'almirall japonès Isoroku Yamamoto, que estava visitant les tropes japoneses al Pacífic, un incident que es va produir en plena Segona Guerra Mundial, més d'un any després que els japonesos ataquessin Pearl Harbor. Un altre funcionari va dir: “És el règim iranià. Fa 40 anys que comet actes de guerra contra països dels cinc continents”. I el funcionari que havia comparat l’assassinat amb la matança de Yamamoto va esclatar: “Jesús, hem d’explicar per què fem aquestes coses?”

Si els alts funcionaris del departament d'Estat creuen que els Estats Units estan immersos en una guerra justa contra l'Iran, com van fer amb el Japó el 1943, la mort de Soleimani té sentit. Segons la teoria de la guerra justa estàndard, mataràs els teus enemics sempre que tinguis l'oportunitat de fer-ho, sempre que la importància de l'objectiu superi els anomenats danys col·laterals que són les vides innocents.

Però els Estats Units no estan en guerra amb l'Iran. La Constitució dels Estats Units concedeix al Congrés l'única autoritat per declarar la guerra, i mai no ha declarat la guerra a l'Iran. La portaveu de la Cambra, Nancy Pelosi, de fet, ha denunciat que els líders del Congrés haurien d'haver estat consultats sobre el pla per matar Soleimani. Si es tractava d’un acte de guerra té raó.

I si l'assassinat no va ser un acte de guerra, com a assassinat extrajudicial que no era necessari per evitar un atac imminent, va ser il·legal i no ètic. I pot comportar enormes conseqüències negatives, no només pel que fa a un augment de les represàlies a l'Orient Mitjà, sinó perquè contribueix al desprestigi de l'estat de dret a escala internacional.