Això sí que toca

Encara no entenc per què rèiem tant quan Jordi Pujol eludia les preguntes a les quals no volia respondre amb el seu cèlebre "Això no toca". És cert que l'histrionisme del personatge resultava entranyable i convidava a la paròdia també quan fugia d'estudi. Amb més o menys encert, tots hem provat d'imitar el Molt Honorable. Alguns amb notable encert mimètic, d'altres provocant la més absoluta de les vergonyes alienes. Però que la nebulosa satírica no ens distregui del fons de la qüestió. Amb aquella gràcia i el seu carisma, Pujol inaugurava l' aixonotoquisme, un període encara no superat en què els representants institucionals només responen a preguntes quan volen i si els ve de gust. I això ja no sembla tan divertit.

Des que Pujol va aixecar la veda, l'aixonotoquisme ha fet fortuna en el discurs de molts càrrecs de responsabilitat. Quan una pregunta no és del seu gust, invoquen l'"Això no toca" pujolià, que, com si estigués revestit d'alguna força mítica, els blinda contra l'obligació de respondre. Ben entrat el segle XXI els actors principals de l'esfera pública encara no han entès -o no han volgut entendre- que una de les seves tasques prioritàries ha de ser respondre. Ni tan sols els demanem la veritat, fa temps que sabem que no la tenen. En tenim prou que les persones en qui hem dipositat la nostra confiança -o que se n'han apropiat- tinguin la decència d'atendre els nostres neguits encara que no toqui.

Es podrien malbaratar un munt de caràcters d'aquesta pàgina fent una llista de les eminències en l'art de l' aixonotoquisme. N'hi ha per totes bandes, de tots colors i tendències i fins i tot alguns sublimen l'essència de l'"Això no toca" compareixent a través d'una pantalla de plasma. Han de saber, però, que no servirà de res. Per més que no vulguin respondre, no ens cansarem de preguntar. I que pensin també que cada cop que diuen "Això no toca", en realitat sí que toquen una cosa. El que no sona.