Bestieses il·lustrades
Vull deixar clar d'entrada que en Jair Domínguez, protagonista del polèmic Bestiari il·lustrat d'aquesta setmana, és bon amic meu i un company de feina extraordinari. Comprendreu, doncs, que després de les escenes amb pistoles de joguina i retrats de sobirans, malversadors i periodistes de bona família, un servidor també hagi acabat esquitxat amb sang de remolatxa.
Diguem-ne com vulguem: anada d'olla, relliscada intolerable, broma de mal gust... La imatge és potent. Un empordanès sonat dispara contra les imatges il·lustrades de diversos prohoms de la societat. És evident que ningú va calibrar les interpretacions que es farien d'aquesta escena. Greu error en la televisió pública d'un país que s'ofèn per tot. Però també és d'una evidència irrefutable que tot passava en un context absolutament fictici i infestat de zombis, trols i rockers glam que recreen el món personal apocalíptic i descarnat d'un autor insubornable.
Aquest univers posat en mans d'un equip amb talent creatiu inesgotable es converteix en dinamita televisiva. Ups! He escrit dinamita . Disculpeu la metàfora explosiva, però semblava la més adient considerant que al Bestiari s'hi disparaven trets metafòrics com si fossin estirades d'orelles a personatges controvertits. Que no s'hi busquin més lectures.
L'endemà de l'emissió del programa, les crítiques, condemnes i visceralitats es van aplacar de forma immediata amb dimissions, disculpes i reprovacions. Qui continuï furgant serà per interessos que van més enllà d'una bestiesa televisiva. Aquí hem après la lliçó. Les pistoles de fogueig poden ferir i, a més, donen munició real a individus que la saben utilitzar amb precisió.
Quan veus un amic enmig d'aquest embolic, una de dues: o li dónes un copet a l'esquena per donar-li el condol i desaparèixer, o bé et quedes a fer-li costat cometent noves bestieses il·lustrades. Com, per exemple, haver escrit aquest article.
