Gravetat extrema

Ara què se suposa que hem de fer amb la pel·lícula Gravity ? ¿Escoltem els que han tornat extasiats del cinema, explicant entre llàgrimes que era una experiència fascinant només comparable al naixement del Nen Jesús? ¿O ens fiem dels que, malgrat la reduïda durada del film (hora i mitja pelada), diuen que s'han avorrit sobiranament perquè allò és com mirar una peixera estratosfèrica on no hi passa res? Per descomptat, deixem de banda la imparcialitat dels fanàtics de la Bullock (encara n'hi ha?) i del Clooney ( what else? ), o dels pseudocientífifics que llencen la pel·lícula a la brossa perquè a la protagonista no li floten els cabells per efecte de la ingravidesa. Un argument molt pobre, perquè ningú ha pensat que potser la noia porta la laca més forta de l'Univers.

Els extremismes en qüestió de gustos són habituals i del tot comprensibles. El que resulta més difícil de pair són les fílies que funcionen per contrapès. És a dir, quan algú vol reforçar la seva autoritat crítica posicionant-se en contra dels gustos majoritaris. Dit en quatre paraules, per portar la contrària. O en quatre paraules més, per tocar la pera. Em vénen al cap un parell d'exemples audiovisuals recents a banda de la nova odissea espacial. És el cas d' El foraster d'en Quim Masferrer, un dels darrers èxits de la televisió del país, que ha comptat amb el rebuig (minoritari, però que s'ha fet sentir i llegir) dels que consideren que Catalunya ha de ser de disseny i metropolitana. I també penso en Homeland , una de les sèries de moda a la qual, de sobte, li surten detractors que la troben ensopida i sobrevalorada i presumeixen d'haver gaudit més amb la producció israeliana en què s'ha basat.

No és senzill lluitar contra la vehemència, però fent un esforç es pot tenir opinió pròpia. En el cas de Gravity , potser val la pena anar a veure-la i decidir per nosaltres mateixos si és un prodigi o un bluf. Perquè al final les coses cauen pel seu propi pes. Són coses de la gravetat.