Mentiders

Tot és mentida. Ana Mato en diu infàmia, que sona més greu. Manel Bustos dimiteix tot i sentir-se innocent -curiosa manera de defensar la innocència-. A Oriol Pujol la trama d'adjudicacions digitals de la ITV li sona a xinès. En Duran no en sap res de finançaments irregulars al seu partit, però se'n recorda perfectament de la mare de tots els qui li retreuen el tema. L'exalcalde de Lloret no troba estrany rebre carretades de diners i viatjar en l'helicòpter de luxe d'un milionari rus i tèrbol. Al Partit Popular, ni sobres amb pagues extres ni comptabilitat en B. ¿I com se'ns acut pensar que l'astut José Zaragoza va contractar detectius per espiar altres partits? Res, tot són mentides, manipulacions interessades i invents de la premsa, que no té altra feina. En política, les acusacions es desmenteixen d'una forma tan rotunda i expeditiva que, lluny d'esvair sospites, es generen molts més dubtes.

El festival de corrupcions, irregularitats i martingales que s'ha precipitat en els últims temps està contribuint a deixar la societat, a part de decebuda, completament marejada. El ciutadà, que és tonto però no tant, ja no creu en ningú i desconfia de tothom. Poc hi ajuda veure com la feina del polític ja no és governar, sinó passar-se el dia negant acusacions. I de passada, si pot, matar el missatger. No hi ha explicacions, només compareixences per denunciar falsedats i anunciar querelles. Els mateixos diaris que en campanya servien d'argumentari ara són propagadors de fal·làcies amb vocació destructiva. A qui hem de creure ara?

En definitiva, però, tot el que està passant serà bo. La pressió cada cop més influent de l'opinió pública obligarà a ser més transparents els uns i a contrastar i documentar millor les informacions els altres. Qui ho faci amb més encert es guanyarà la confiança d'un ciutadà marejat que ja començava a creure que l'única veritat de debò és una mentida.