Fa dies que t'ho vull dir, però no mai no trobo el moment. Sisplau, escolta'm durant els dos propers minuts. No et serà fàcil perquè sempre bades amb les teves ximpleries i em tens tan abandonada que sembla que em vulguis per fer bonic. O per quedar bé quan sortim -les poques vegades que ho fem- i fer-te l'interessant amb les amistats. Les coses entre nosaltres han canviat molt. Amb prou feines ens relacionem. Vas a la teva i em deixes de banda tothora.

Fent memòria, això va començar quan et vas enganxar a la consola. Jugant-te la Champions a cada partida, exterminant criatures subterrànies, atropellant iaies pels carrers, excessivament preocupat per un lampista que caça monedes d'or... i de quin mal humor et posaves quan un ridícul esquelet de tortuga et prenia una vida! Després va ser l'ordinador. Hores i hores tancat a l'estudi, vés a saber fent què. Això sí, tu convençut de treure'n un gran profit. Vas fer 500 amics i no me'n vas presentar cap. Dius que tens una granja amb vint hectàrees de terra erma i tres vaques moribundes; i has fet saltar la banca del Poker Online, embutxacant-te tres milions de dòlars de nyigui-nyogui.

Tens més vida al ciberespai que al món real, on, per cert, un dia te'n vas a anar a treballar en pijama i et vas deixar les claus posades al pany. I de sobte vas decidir que havies de sortir més i fer-ho com si tinguessis la meitat dels anys que arrossegues. Vas durar tres ressaques i una triple fractura de clavícula provant de fer la turbina a la pista de ball de la discoteca. I ara les vint-i-quatre hores del dia enganxat al mòbil, pendent de mil històries que són més interessants que cuidar-me, ni que sigui una mica. No t'entretindré més, marxo. Espero que guardis un bon record de mi, la teva darrera neurona. Encara que ho dubto molt.